L'art i l'estètica

L'atzar ha fet coincidir en el temps dos fets que, aparentment només tenen en comú la nacionalitat dels seus protagonistes: La mort d'Ingmar Bergman i l'estrena d'un nou programa musical a TV3 que ha dedicat el primer capítol al grup ABBA. Els cinc suecs més coneguts del planeta han estat per unes hores centre d'atenció dels mitjans. El cineasta i el grup musical representen els pols oposats de l'objecte d'interès de la intel·lectualitat i de l'èlite. Mentre que el director traspassat és considerat el paradigma de cinema d'autor, el quartet de dobles parelles és estigmatitzat sense pietat amb acusacions de candidesa, excés de melassa i l'ús de melodies senzilles passades pels filtres de la música electrònica. El que no perdona la intel·lectualitat, les patums que dirigeixen els nostres gustos artístics, és que el grup suec hagi vengut 370 milions de discos, només superats per Beatles i Elvis Presley. El discurs de l'èlite sempre se sustenta en el rebuig de la popularitat. Una manifestació artística que sigui popular, que vengui, no pot ésser per definició, selecta. En les seves torres de marfil, a les que inviten només als iniciats, els creadors de modes i estètiques somriuen irònicament quan veuen aquells pantalons de pota d'elefant que ells mateixos, en la seva joventut, varen portar i que consideraven en aquells moments el cúmul del bon gust. Arrecerats darrere les seves trinxeres mediàtiques escriuran sobre Bergman i Antonioni i analitzaran la decadència de l'esteticisme en el setè art i proclamaran a Woody Allen com l'únic hereu d'un estil de fer pel·lícules que reposa en la fredor dels museus.
Que em perdonin els intel·lectuals si han aguantat aquest article fins aquí sense que s'esveri el cocodril del seu Lacoste, però he de confessar que la única imatge que guardo de Bergman és de les avorrides setmanes santes del franquisme, on la Mort jugava contra un cavaller (Max von Sydow) una partida d'escacs a on no valien les taules, mentre Europa era assolada per la pesta. Més endavant vaig veure "Crits i xiuxiuejos" (que malament em sona traduïda al català) i només vaig aguantar tant desmai i llanguiment perquè no volia molestar a la gent del cine que estava asseguda en la mateixa fila que jo. Ah!, i ja posats a fer revelacions, aprofito l'avinentesa per a dir que "Dancing queen" el segon èxit del quartet suec després de "Waterloo" m'ha provocat alguna vegada que se m'humitegessin els ulls. Espero que algun dia els creador d'opinió sobre l'art i l'estètica m'arribin a perdonar.