L'arlequí que va trobar un estel

Això era i no era un estiu qualsevol en un indret indeterminat que un estel platejat va caure del cel i un arlequí que passejava per un prat ple de flors de colors el va recollir.
Ell va quedar sorprès, perquè no sabia que era allò tan platejat i brillant, però enlloc de llançar-ho s'ho va quedar i va continuar el seu camí cap al país del sol.

Ben aviat l'estel i l'arlequí es feren inseparables, ell no l'abandonava mai, de fet ja el considerava com el seu talismà, però quan feia cert temps que recorrien camins i caminois, travessaven rius i creuaven ponts l'estel va començar a perdre la lluminositat, s'anava apagant, ja no era el que havia estat en un principi, ara l'estel s'intentava escapar de les mans de l'arlequí, fins que un dia mentre l'arlequí feia una becaina sota d'un salze l'estel fugí, agafà el vol i tornà cap al seu país, el país de la nit.

L'arlequí va perdre l'alegria, les llàgrimes li rodolaven per les galtes i tota la felicitat que havia anat acumulant s'anava esvaint com la boira. Cinc dies i cinc nits va estar-se sota el salze, quan el sol deia adéu i arribava la nit mirava cap al cel, cercant el seu estel, intentant recuperar aquells moments màgics que s'esfumaren.

Un dia, però l'arlequí va decidir que no podia estar-se sempre allà, que no arribaria mai al país del sol, no podria complir el seu objectiu i per això tornà a començar la seva ruta. Pel camí va trobar-se moltes fonts, i a cada font recollia un flascó ple d'esperança i bona sort, des d'aquell moment l'arlequí va aprendre una lliçó i és que les adversitats mai no el tornarien a treure del camí.