Versions d'un mateix fet (1a part)

"El sol començava a decaure i la platja s'omplia d'ombres, l'escuma de les ones besava els seus peus, ella s'havia assegut en una roca contemplant la posta de sol.

Aquell capvespre de juny semblava màgic, tot era perfecte: des de la suau brisa perfumada de pi, fins la claror tremolosa dels estels.
Ara ja només calia que ell arribés..."

Cada vegada que la Diana llegia aquests mots s'entristia. Feia temps que ho havia escrit, volia que fos una bonica història d'amor, però la pols del camí i les flors de la ignorància feren que en quedés inacabada.

Havien passat molts anys des d'aquell dia que partí, però encara ho recordava perfectament. Va ser un dia de primavera quan ja no pogué sofrir més, no podia veure com el foc que un dia s'havia encès s'anava consumint.
Aquell matí es despertà quan encara la llum grisosa de l'alba amb prou feines il·luminava la cambra i sense fer soroll sortí del llit, agafà la roba estesa pel terra i es vestí. Llavors cercà un paper i un bolígraf i li deixà una nota sobre el coixí que deia així : "Tot depèn de tu, l'andana 11 pot ser una unió o la separació definitiva."

Des de la porta li envià una besada al vent i se'n anà. Ella sabia de sobres que partint així encara la solució seria molt més difícil, però ja no podia més, no suportava aquells silencis inesgotables que omplien les tardes al cafè de sempre.

Al carrer, esperà que vingués un taxi i es dirigí a l'estació.
Encara faltaven dues hores perquè el tren partís, però com si el temps fos líquid s'escolaren ràpidament i en un tres i no res se n'adonà que estava asseguda al vagó, amb llàgrimes als ulls i llegint aquell llibre de poesia que estimaven tant.

La Diana de tant en quant encara pensa en ell i es demana si degué llegir la nota que li deixà al coixí, també es demana com hagués acabat tot si ell s'hagués presentat a l'andana nº 11