Lluny, ben lluny.

El cel s'anava tenyint de roig, el dia s'estava acomiadant i ella, mentre es fumava un cigarret pensava en el present i en el futur que l'esperava.
Des de que havia arribat al matí a casa no s'havia mogut del sofà, encara anava amb el vestit negre de seda i les sabates de taló alt. El maquillatge i el pentinat estaven en franca decadència, ja no en quedava pràcticament res.

El motiu de la seva desídia no era més que la partida del seu estimat. Aquell vespre ell li havia dit que marxava lluny, molt lluny.
Encara no n'havia descobert els motius ni entenia en absolut la seva actitud, però el més estrany es que ella no estava trista, no plorava, per més que ho intentava no li sortien les llàgrimes, li hagués agradat plorar i demostrar-se a si mateixa que el trobaria molt a faltar, però no era així.
El passat estava poblat amb el seu record, el present tansols tenia aquell vespre borrós de cubates i fum i el futur encara no contenia res, absolutament res.

Tal vegada aquell adéu tan sobtat no li havia donat temps a pensar o tal vegada és que ja no se l'estimava realment, d'ell només volia les besades i les nits de passió, però res més.
De fet, en aquell marasme de sentiments frustrats i de paraules que no arribaven a arrancar ella se sentia alliberada, lliure de l'amor convertit en rutina, lliure del pensament que ell era l'amor de la seva vida.

Ara podria començar un nou futur sense ell, podria caminar sola, sense pensar constantment que l'estava enganyant, quan realment no era així. De fet ja feia temps que ell era lluny, només es veien de tant en quant, l'allunyament que ell li proposava feia temps que sobrevolava la seva relació, ara simplement s'havia fet real.

Després de pensar tot això i quan la penombra ja l'envoltava per complet s'aixecà per encendre el llum, es mirà al mirall i com si li digués a ell li envià un adéu, un comiat irreal, però que era el final de tot allò, de tot aquell laberint que l'havia atrapat durant tants d'anys.