El teatre de les aparences

Assegut en un balancí i mirant a través de la finestra, veig com les ones omplen les roques i els ocells xisclen mentre el sol s'amaga a l'horitzó.
Ja tinc moltes primaveres i ara des de l'experiència puc dir que cap d'elles no ha estat igual, totes han conservat el seu esperit diferent; unes més tristes, algunes d'alegres i unes altres per oblidar.
La gent sol dir que les persones no canvien, que sempre són iguals encara que es cobreixin amb una màscara o que intentin parèixer el que no són. Jo no hi estic d'acord, ja que de persones que no esperava res he rebut molt, potser massa i tot, i en canvi d'altre gent que jo hi confiava plenament no he recollit res, tansols discòrdia i un regust amarg en el fons de la meva ànima.
El meu destí era escrit, la fam i la misèria foren decisives per acabar fent el que vaig fer, i es que jo potser en un principi era de naturalesa pacífica, però amb els anys la consciència s'ha anat enterbolint i m'ha convertit en el que sóc.
Per experiència pròpia puc dir que tornar-se de pedra no és gens difícil, arriba un moment que les persones es converteixen en objectes i les coses en riqueses que s'han d'aconseguir sigui com sigui. De fet a la meva vida he fet massa coses per oblidar, però ara ja és molt tard per ser una persona com cal, sóc massa vell.
Encara recordo que vaig començar d'una manera innocent, ja que em semblava un joc, però a mesura que passaven els anys, m'adonava que seria difícil sortir-ne. La meva primera nit de feina, em va fer veure un món diferent al que jo sempre havia vist, un món fora de la llei, on tot era vàlid, per començar, les espatlles hem feien mal com a
conseqüència de la càrrega que portava i a sobre no havia de fer soroll, perquè m'arriscava a una visita dels carrabiners.
Ara que ja han passat molts anys, entenc que aquella nit va ser l'inici de la meva desgràcia, l'espiral que m'ha arrossegat fins a la vellesa amb més pena que glòria.
Recordo amb una nitidesa extrema quan la crueltat arribà al seu punt màxim, vaig ser capaç de fer rodolar un company penya-segat avall per diners, no va ser difícil llançar-lo, ja que era nou en l'ofici i no tenia gaire traça, per ser un bocamoll acabà alimentant els peixos. Per aquella feina bruta em vaig guanyar la confiança del cap, que a partir d'aquell moment em donà més responsabilitats i sobretot més diners, que vaig aprofitar per fer una pausa en la meva carrera delictiva.
Vaig seguir ascendint en la jerarquia d'aquell món nocturn i furtiu.
De dia era un home decent, casat amb fills i bon cristià que posseïa un negoci de transport d'allò més honrat. De nit, en canvi era tot el contrari del que era de dia.
De fet no em puc queixar, ja que les coses amb els anys canviaren, ja no havia d'anar per penya-segats patint per la meva vida, sinó que ara era la mà dreta del meu cap.
En el moment més fosc de la nit anava amb un camió que només tenia un far i així des de la llunyania semblava una bicicleta.
El meu recorregut era variat, per no aixecar sospites, però això si, sempre anava de la costa a la casa del meu cap, encara que en alguna ocasió també la càrrega anava a parar a casa meva.
La vegada que potser em vaig sentir més entre la espasa i la paret va ser una nit d'estiu en que la lluna plena brillava entre els estels i la negra immensitat de la nit.
Un xiscle d'avís es va sentir a la llunyania, la guàrdia civil venia a registrar casa meva.
La càrrega estava amagada dins el rebost, entre les alfàbies d'olives.
En un acte reflex ho vaig collir tot i ho vaig llençar entre les faveres
que hi havia plantades a l'hort.
En el moment que arribà la guàrdia civil, havia acabat de llençar el darrer paquet entre les plantes. Aquell parell ho registrà tot, fins i tot els matalassos, però no trobaren absolutament res.
Tan sols he parlat de la meva feina, ara crec que ja és hora de parlar de la família, o millor dit, de les famílies.
Hi hagué en un moment de la meva vida que ho vaig voler deixar, ja que em sentia un poc culpable per la mort d'aquell company. Per això com tants d'altres me'n vaig anar a Amèrica.
Vaig estar quatre anys a Xile, allà em vaig casar i nasqué el meu primer fill.
Fins aquí no hi ha res d'estrany, però resulta que jo quan tornés m'havia de casar amb una al·lota del poble, així és que per no decebre a ningú em vaig casar amb les dues. Ningú no sabia res de la meva doble vida, ara ja ho sabeu.
No vull seguir escrivint més, és ben possible que encara em deixi mals records dins la consciència però ja m'he torturat prou, aquest és el final de tot plegat, la vida d'un home que ha viscut entre dos móns, el crim i la justícia, la bondat i la maldat, la mentida i la veritat.
Així de brusc era el final d'aquella carta de comiat que duia a la butxaca de l'americana quan el trobaren mort en el balancí del balcó.
Després de la lectura d'aquella carta tots els seus fills deixaren de parlar, semblaven muts.
Tot plegat havia estat un cop molt fort, aquell esquema de pare exemplar es trencava i donava lloc a la descripció del monstre que tenien al cap aquelles ments de doble moral. S'escandalitzaven, però en realitat era la seva pròpia descripció.
Entre ells s'odiaven, i si no hagués estat per la mort sobtada del pare ni s'haguessin vist. De fet no tornaren a la casa familiar per dir el darrer adéu al pare, sinó que en el fons més amagat de la seva ànima s'alegraven de la seva mort, ja que cada un d'ells aspirava a quedar-se
tota l'herència.
Tansols havia passat un dia des de la seva mort, però cridaren a corre cuita el notari, estaven ansiosos per sentir el testament.
A mesura que la lectura avançava les cares llargues es feien més visibles, semblava una broma cruel, però el testament deia així :

Estimats fills, és ben probable que quan el senyor notari us llegeixi això, jo m'estigui podrint a l'infern.
Val més que no us escandalitzeu, perquè vosaltres també hi acabareu, per desagraïts i hipòcrites.
Ja fa anys que desitjàveu la meva mort per fer-vos amb tots els béns, quan ja notava la mort a prop, vaig escriure una carta de comiat, explicant el que em pesava més, i també el que em va fer sentir viu durant anys, aportant-me alguns dels moments més amargs de la
meva vida, però també satisfaccions. Va ser el contraban. Aquest escrit sempre el portava a sobre, suposo que ja l'heu llegit.
No em vull allargar més, he pensat deixar-vos en herència els porcs del corral, ja que hem recordaven a vosaltres.
També us deixo una falç, perquè mai no oblideu d'on veniu.
Totes les cases, terres i demés possessions no les deixo a cap de vosaltres ja que no us les mereixeu, en la vostra vida no heu fet cap esforç i no sou dignes de rebre a les vostres mans el que jo he aconseguit amb anys de feina, enginy i mala consciència.
La ràbia traspassava els cossos d'aquells infeliços, no esperaven mai aquella darrera voluntat del seu pare, un home que havia pujat de la misèria i que havia escollit un bon paper en el teatre de les aparences.