Ja fa temps que t'hauria d'haver oblidat

Ja fa temps que t'hauria d'haver oblidat.

Aquesta frase inundava el seu quadern, la seva carpeta, els seus llibres, el seu suro de l'habitació...
Feia temps que estava atrapada en una història passada que tal vegada temps enrere li havia donat una ditada de mel, però que ara l'estava ofegant.
Cada dia la corda s'estrenyia més i ella volia escapar, volia sortir d'aquell laberint estúpid, però no podia ja que cada dia el veia, cada dia parlàven i reien junts en el bar de la facultat.

Tot era massa difícil i cada dia la opció de fugir era més latent, cada dia ella meditava com escapar de tot allò, necessitava una fugida física, agafar un vaixell o un avió i anar ben lluny.
Perquè la teranyina de la seva veu l'havia atrapat, aquella rialla li retronava dins el cap cada vegada que veia una fotografia seva.
Però sabia que per molt lluny que anés el record no se'l treuria de sobre tan fàcilment.

I mentres pensava tot això seguia amb la idea que feia temps que l'hauria d'haver oblidat