l'arbre de la pena

Un poema breu però precís, amb la inclinació justa per assaborir-lo.
Tot sovint el capvespre ens retorna les penes de la vida, aquelles que potser hem oblidat mentre el sol lluïa al mig del cel.
Però és la llum d'aquest mateix sol, ara ja massa dèbil, qui gosa reflectir el nostre interior en la tristor d'algun arbre cansat.

Salut, poeta!

un poema a vessar de dolor, que s'inclina, i ens mostra en el tors la corba més pròxima i més bella. Impregnada de tantes dimensions poètiques aquesta la sento propera, lectura d'instants, i una mirada ben viva que comparteixo sempre que et llegeix.

Petons,
la dama

Veig que tagraden els capvespres i que observes la llum com si fos la teva enamorada!
Perdona, hehe, pro no entenc Com tu que avies sense vent cada fulla..
X

Al peu de l'arbre, les fulles caigudes fan gruix i fan humus per fertilitzar la terra.
Terra fèrtil per la nova floració.

deixen petjades com les persones.
Amb les seves fulles que cauen i ens recorden un amic.
I els teus mots, també com fulles d'un únic i darrer arbre, com tu mateix.

molts petons

gypsy

... de vegades potser com un arbre, i el dolor arrel i espill. Perquè no?
Tot és possible en el cap d'un poeta. Un poeta autèntic com tu. A més, de la comarca de la Marina, tan polida i maca...
Com va dir algú (crec que fou Machado): "La Poesia és un món dins del poeta...." o algo més o menys així.

Una forta abraçada de:
FRANCESC, del poble de Beniatrol (la meua Sinera particular)

i tristor però al mateix temps intenció d'afrontar. I, per fer-ho, cal deixar caure, suaument, les fulles que ja formen part del passat.
Un poema preciós, home d'arena.
Una abraçada

el poema, gairebé com tots els que tens, però també m'agrada la nova imatge que hi has possat a l'autor. Sempre em preguntava que hi tenia a veure l'home d'arena tapat estan a la neu.