L'aprenent de terrorista i l'invent del capitalisme.

Un relat de: Fredegard Dogwood of Shadydowns

El menjar ràpid és un invent del capitalisme. Aquesta afirmació pot semblar una obvietat però és històricament molt més certa del que ens podem imaginar. Només cal que ens remuntem als Estats Units de principis de l'anterior centúria, dintre del concepte de les lluites obreres d'aquell temps. Les hamburgueses de carn picada ja existien molt de temps abans però no se'ls hi donava el funest us que se'ls va atorgar a inicis del segle XX.

Curiosament, la societat burgesa de llavors començava a donar molta importància a la salut i a una dieta sana, gràcies a l'impuls de gent com el doctor Kellogg o el, ja més dubtós metge, Fletcher. Aquest darrer va tenir la brillant pensada de que era convenient mastegar moltes vegades cada mos per afavorir la digestió, creença que encara és vigent avui en dia i que s'ha constatat com a correcta.

Les classes treballadores, en constant conflicte pels seus drets, van veure en "Fletcheritzar", que és com es va anomenar popularment la pràctica de masticar de deu a vint cops cada mossegada, l'argument ideal per aconseguir allargar la seva pausa del dinar. Per la seva banda, l'empresari nord-americà de l'època - posant com a exemple al controvertit, filonazi i inventor del treball en cadena: Henry Ford - no es podia permetre perdre aquell valuosíssim temps de producció en deixar mastegar més del compte als seus obrers.

Donades aquestes circumstàncies, i la providencial coincidència amb un any d'excedència de carn de vedella, es va propiciar l'aparició del menjar ràpid. Com sempre les joies gastronòmiques han sorgit més aviat per la manca d'aliments que no pas per la seva abundància: la truita de patata, el pa amb tomàquet, la coca de recapte... L'hamburguesa confirma aquest fet; un panet tou que acompanya a una peça de carn picada era un àpat prou contundent, fàcil d'endrapar i força barat com per reduir substancialment l'hora de dinar dels proletaris de tot un país.

Pensant en això i en les moltes altres injustícies que genera el menjar escombraries a dia d'avui, aquell noi es disposava a entrar a un establiment d'una conegudíssima cadena d'hamburgueseries amb la motxilla plena a vessar d'explosius.

Creia fanàticament que restaurants com aquell representaven tots els mals de la societat actual i tota l'opressió de les anteriors. Ja pel sol fet de considerar menjar carn com un assassinat, que es destruïssin hectàrees senceres de selva per conrear el farratge que alimentés als caps de bestiar, estabulats en condicions horribles, per fer front a la demanda mundial de "picadillo", que s'explotés descaradament als treballadors de les seves franquícies i que es globalitzés una manera malsana i capitalista d'alimentar-se, va fer que la seva ment intransigent planegés un atemptat.

Aquella tarda de dissabte havia d'entrar per la porta, amagar la bossa entre les taules, posar en marxa el dispositiu de detonació i llavors tindria vint minutets per a fugir d'una manera dissimulada i el més ràpidament possible. Volia fer volar pels aires aquell lloc i a tota la gent que hi hagués allà en aquell moment. Feia mesos que preparava aquell cop, seria una lliçó memorable per a tothom. Allò faria que la massa s'ho pensés dues vegades abans de menjar en aquells temples de la injustícia. Si no es negaven a anar-hi tot i sabent els perjudicis als que es contribueix consumint menjar ràpid, ho farien ara induïts per la por; de fet, en això consisteix el terrorisme, en gestionar la por de la gent. Tot aquell temps invertit en investigar la fabricació de bombes a Internet i la reconversió del seu pis en un laboratori casolà es veuria recompensat amb escreix en breus instants.

Al entrar per la porta li va semblar repugnant tot allò, un antre on es dispensava el pitjor menjar a la pitjor clientela. Tot i aquest sentiment inicial no va poder evitar observar a la gent que moriria per la seva causa. El local era ple de famílies amb nens petits i de colletes d'adolescents que feien xivarri. Els més menuts corrien i reien a l'àrea de jocs que hi havia en un dels extrems de la sala, estaven celebrant l'aniversari d'un dels seus amiguets. Aquell aspirant a terrorista, per un moment, va començar a sentir-se culpable pels danys col·laterals que produiria la seva acció.

Emparanoïat pel fet d'arribar a aixecar sospites al romandre tant de temps aturat a l'entrada mentre mirava de fit a fit a la concurrència, va decidir dissimular i demanar alguna cosa. Va fer cua a la caixa i quan el van atendre va poder notar com els empleats no eren els submisos i somrients jovenets que apareixien als anuncis. Eren immigrants i joves resignats, plenament conscients de que aquella no era la millor feina que podien estar fent. Després de demanar una amanida verda d'aquelles envasades en plàstic i un aigua mineral, va seure a una taula del racó dipositant la motxilla a terra.

Mentre menjava l'amanida - no estava gens malament, no era feta de verdures de cultiu ecològic però almenys eren fresques - va tornar a pensar en les víctimes que deixaria l'explosió que havia maquinat. En aquell restaurant no hi havia treballadors explotats que endrapaven apresuradament carn d'animals morts abans de tornar a la feina, fent el joc al capital. Hi havia famílies que portaven als seus fills a menjar quelcom especial, un extra, un caprici, segurament conscients del seu poc valor nutritiu. A la canalla sempre li ha agradat la teca amb el regust dolç del ketchup i de la beguda de cola, per no parlar de les cruixents patates fregides. Pel que feia als grups de jovent que hi berenaven, també era comprensible que hi anessin abans de sortir de marxa. El menjar escombraries és una bona alternativa per als estudiants, més barat que degustar un entrecot al Rocafort o un plat de paella a un restaurant convencional i no gaire més car que engolir un entrepà de llom amb formatge al bar del barri; cosa que per una altra banda també podrien fer-se a casa. Sobre els treballadors de l'establiment, ja n'havia perdut els prejudicis quan va passar per caixa, treballaven allà per tenir un souet pels seus gastos mentre estudiaven o mentre trobaven una cosa millor. Només calia veure'ls la cara de pomes agres amb la que servien les comandes.

Quan va acabar el seu refrigeri i va beure l'últim glop de l'ampolleta, va llençar les restes al contenidor. Li va semblar horrorós haver generat tal quantitat de deixalles per només aquell petit mos. Amb la panxa plena i després d'haver compartit taula amb els altres clients, el van atacar un seguit de remordiments que més que fer-lo dubtar de la seva noble causa, li van fer detestar les formes amb les que volia aconseguir realtizar-la. Llavors, va recollir la seva bossa i va marxar del local amb la determinació de no tornar-hi mai més, ni tant sols per desintegrar-lo en mil bocinets. Guardaria la càrrega explosiva per a una altra ocasió, per algú que s'ho mereixés més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Fredegard Dogwood of Shadydowns

Fredegard Dogwood of Shadydowns

62 Relats

120 Comentaris

75231 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Escric perquè m'agrada llegir. I segons deia Jorge Luís Borges:
"Cuando uno escribe, el lector es uno."

Vol dir això que escric perquè m'agrada llegir-me?

No n'estic segur. Però el que sí és cert és que si penjo els meus relats aquí és perquè m'agradaria ser llegit.

Espero els vostres comentaris!!!


També trobareu relats meus als llibres Relatsencatalà.com, versió 2.0 i 10x10 Microrelats. I podeu sentir-ne un parell a la Edició 31 i la Edició 42 del programa "Breus" de Ràdio Kanal Barcelona.


E-mail: txescu@yahoo.es
Web: www.FrancescGarcía.cat
Flog: Els ambigrames d'en Txescu