L'APOSTA

La mare li deia que no hi anés però en Narcís era un empordanès de socarrel i la va escoltar com qui sent ploure. És va calçar les xiruques que semblaven que haguessin passat la guerra i cames ajudeu-me. Primer va passar a recollir en Jaume que l'esperava feia estona a la porta de casa seva, amb tots els estris. La nit seria llarga, però el premi de l'aposta valia la pena, un petó de la Maria. Quina colla de ganàpies en Pere i en Ramon que van jurar i perjurar que no se'n sortirien. Van arribar a la porta del cementiri, era tancada amb clau, però al costat i havia una porta petita per on entrava el vigilant, per sort se l'havien deixat oberta i no haurien d'escalar, un problema menys. En sentir grinyolar la tanca el cor els va fer un esglai. Ja eren dins, la missió era concreta, cercar el panteó de la família Gubern i fer vetlla tota la nit per si els morts decidien sortir a donar un vol. Corria pel poble que l'esperit del fill petit vaguejava tota la nit. Va morir només amb deu anys d'unes febres i els seus pares no es van recuperar mai més del disgust. Així l'hereu dels Gubern eixia entrat el capvespre cada dia a la mateixa hora a la percaça d'algun esdeveniment que li retornés el descans etern.
Totes les flassades eren poques, tapats fins les dents, no sabem si per por o per fred. La boira com una cortina, gaire be impedia que els nois es veiessin entre ells. Els ulls s’aclucaven lentament, no podien adormir-se o no hauria servit de res tot l'esforç. El xisclet d'un gat va fer de despertador. I el cor els va fer un tomb. Cap a les tres, tot seguia igual, cap moviment, només algun grill, un parell de cuques de llum i una granota de la bassa. El cap pesava com un roc i al final és van deixar vèncer per la son. Ara tan era ningú els veuria, ningú sabria el secret de la seva aventura frustrada. L'endemà a trenc d'alba, tothom era fora el cementiri esperant amb deliri el recompte de la seva fita. La Maria, amb aquells rinxols de color de xocolata i els seu ulls blaus, apunt per donar el premi. En Pere i en Ramon es quedarien amb un pam de nas. Van explicar la història amb tot luxe de detalls com el cavaller que torna triomfant de la guerra. Tots bocabadats. Els dos amics a l'hora d'esmorzar ja eren a casa, cofois, el somriure dibuixat. Se'n havien sortit o almenys això pensaven.