L'ànima dels dissortats

En Rosendo entra al bar (un bar de mala vida de finals dels seixanta, a qualsevol part de Barcelona). Fa pinta de cansat, deixa el barret i la gavardina al penjador ubicat al costat de la porta del local, es dirigeix a la barra, allí on la Natàlia hi renta uns gots. El local és buit. El maletí que porta fa soroll metàl·lic quan el deixa a terra, al seu costat. Mai el perd de vista.

La Natàlia al veure’l venir es senya ràpidament i tímidament. En Rosendo, ho veu però no diu res i li demana un anís.

La Natàlia li serveix la beguda ben carregada, i amb to burleta li etziba “Mira’l! El Senyor Rosendo ja torna a ser per aquí! Mal auguri! Mal auguri! (riu)…. Què? Com ha anat avui “ardit funcionari”? Se t’ha queixat el client?”

En Rosendo la mira un moment de res i, capcot, torna a contemplar la barra amb mirada trista i, sense ganes, li comenta que avui ha tingut un dia complicat a la feina perquè un dissortat (ell els anomena sempre així) volia xerrar amb ell.

La Natàlia fa cara de fàstic y molt sarcàsticament comenta en veu alta “ ja en son ganes…. Però és clar, aquestes feines de “contacte” ja se sap ...”

En Rosendo, donant-se per al·ludit, es revifa per defensar-se i es justifica atacant tot dient que la seva és una feina com qualsevol altre i li retreu a la Natalia que ella es rebregui amb el primer que li diu “Marieta si vols filar” i que, això si que és una feina de contacte, amb un nom prou definit.

I la Natalia s’ofèn i el titlla d’imbècil! I li pregunta que com t’atreveix! Que com pot comparar!... i respira, i es calma i pensa que tant se val....que no paga la pena..... Però un parell de minuts més tard, mentre eixuga els gots de la pica amb el davantal, es mira de nou en Rosendo i encuriosida insisteix i li torna a preguntar per què avui té aquest posat moix, avesat com n’està ja de fer les seves tasques rutinàries.

I en Rosendo bufa i no sap si contestar i intenta moure els llavis i finalment , amb aire abatut, li comenta a la Natalia que el problema d’avui és que el dissortat de torn el mirava tota l’estona, com si busques complicitat, o pitjor encara, com si busqués un amic. “Un amic!” Crida amb actitud de befa reforçada, i riu , però riu forçadament, sense ganes, i comenta que ell no treballa per fer amics, primer perquè no en vol (o potser no el volen) i després perquè els amics demanen ajuda i ell no pot ajudar a ningú. I tot seguit segueix murmurant coses que la Natalia no sent però que tenen semblança de planys i gemecs.

I la Natalia deixa anar un “ben mirat...”, i en Rosendo no li agrada “el ben mirat” i dirigint-se a la Natalia com a “joveneta” li diu que això hauria d’estar prohibit. Que algú ho hauria de controlar. Que a ell no li paguen per fer front a desitjos de tercers i menys encara per fer amics. I ho remata amb un “queda clar?” amenaçador. I demana una altra copa, amb presses.

La Natalia li posa la fotuda copa i amb malícia li demana que procuri de no embrutar-la amb les seves mans llardoses de la immundícia invisible que envolta sempre la seva presencia i que, per molt que ho vulgui amagar, el delata, que el fa còmplice …. i de retruc, culpable. I ho diu apuntant-lo amb el dit, i amb una veu in xic diabòlica.

En Rosendo però, no sembla que li afecti, i amb menyspreu i sense mirar-la li fa un moviment de mans tot dient “Mira minyona, dedica’t a les teves coses i a mi deixa’m en pau” intentant deixar el tema per tancat.

La Natàlia riu, té un riure estrident i altiu i, girant cua per ordenar les estanteries de les ampolles li deixa anar un “que et bombin”

I de repent en Rosendo torna a parlar, proactivament, tocant nerviós la copa amb les mans i mirant a la barra amb la mateixa mirada abatuda i perduda. “Però m’ha sabut greu, saps? Per primera vegada... m’ha sabut greu... . Pobre infeliç.... plorava, plorava com un nen… en silenci.... i a ningú no li importava malgrat ésser el centre d’atenció de tothom allí present” i afegeix “Quan l’he acompanyat a seure m’ha donat les gracies... però no unes gracies qualsevol, no....unes gracies sinceres, profundes, agraïdes, d’aquelles que et dóna algú que fa temps que no rep un tracte afectuós i... i ha estat llavors quan m’ha preguntat pel nom... el meu nom ! evidentment no li he contestat, però no pas per despit, si no perquè no he pogut, m’he quedat parat, cohibit....”

La Natalia, encara ofesa, el talla per afegit un “Avergonyit potser?”, esperant una rèplica d’en Rosendo que li contesta, per sorpresa d’ella, un “també, també, en certa manera també.... “

I la Natàlia sospira i comenta que quin panorama, que pobre home...

I en Rosendo contra tot pronòstic s’ofèn. I diu que de pobre res, que pobre ell , i ho repeteix varies vegades, “pobre de mi ! pobre de mi” i la darrera amb un sanglot de plor per acabar amb un “ Perquè m’ho ha de fer això un dissortat? “ incapaç, ara si, d’aguantar les llàgrimes presoneres durant tants anys.

La Natàlia, tan bipolar com és, ara li té compassió i intenta trobar paraules que mitiguin l’angoixa d’en Rosendo, i li diu que s’ho miri d’una altra manera, que potser “el client” només volia ser educat, que de fet en Rosendo sempre es queixa que ningú li fa cas, que tothom l’evita i que ara que algú ho intenta sembla que no li senti bé. I en Rosendo la mira amb les seves parpelles inflades i els ulls humits i es fa un silenci que ofega, només trencat per en Rosendo que, de nou, segueix parlant tant per necessitat com animat per tenir algú que l’escolta i el comprèn (o no).

I diu que allò no ha estat tot, que el més colpidor ha succeït mentre ell feinejavaels preparatius amb el client assegut davant seu, com de costum, i que ha passat quan les seves mirades s’han creuat. Ha estat un moment, però que se li ha fet etern.

I per primer cop mira a la Natàlia amb els ulls ben oberts i posat de misteri, com qui explica una historia de por, i li diu “Li he vist … com t’ho diria?…. li he vist l’ànima! I en ella la imatge de tots els cors afligits dels homes que no tenen res a perdre perquè ja ho han perdut tot, i m’hi he vist reflectit, com un més entre tots ells. Estèrils, erms, buits”.

La Natàlia primer calla però després se li escapa un riure histriònic i burleta i contesta un “ au va! Quines coses d’explicar Rosendo. Segur que no has begut massa ja?”

Però en Rosendo no l’escolta, i segueix el seu relat. “Aquell home.... aquell home només hem tenia a mi.... només a mi…. A mi que mai m’ha tingut ningú perquè mai ningú m’ha volgut….a mi…. I el pobre infeliç mentre li relliscava una llàgrima pel rostre m’ha somrigut sequaçment , com si diposités en mi una esperança, la seva, aquella a la que hom mai abdica encara que tot estigui perdut… pensant potser que jo… que potser jo el podria ajudar”

I la Natàlia intrigada pregunta “I tu què has fet?”

I en Rosendo, mirant de reüll el maletí, es reincorpora i fent la acció amb els braços adopta un malèfic rostre d’esforç, com si tornés a reviure el moment, i li contesta “ Girar la manovella del garrot vil tan ràpid com he pogut” i més calmat, afegeix “ procurant, això si, no fer-li mal”.

La Natàlia es sobresalta, i tocant-se el coll deixa anar un: “Collons....”