L’AMIC DESAPAREGUT

Fa quaranta-cinc anys, la teva rialla es va esvair per desaparèixer misteriosament entre Montmartre, le Université, Montagne-Sainte-Geneviève o le passage de l’Ancre, com una nota desafinada en una sintonia eterna. Ets el buit que encara respiro, l’amic que el temps no sepulta. París, 1975: la ciutat llambregava de revolta i utopia, però tu, poeta sense versos, et perdies en laberints invisibles. Les teves cartes, ara mapes d’un tresor sense fi, parlen de nits fumant Gitanes sota ponts il·luminats per l’anarquia.

Critiquen la teva absència com a fracàs de la memòria col·lectiva. Què és un jove sense rastre en un món que idolatra els noms esculpits? Vas desafiar el silenci, però el buit et va engolir. Els teus ideals –anarquisme, llibertat sense fronteres- es van dissoldre en el Sena, mentre París continuava girant, indiferent.

Encara et busco en cada cantonada on la llum trenca l’asfalt. Els teus ulls, em persegueixen en els miralls de les galeries buides. La crítica no és al teu misteri, sinó a una societat que oblida els que no deixen tomba. Tu, espectre de la utopia, ets el record que algunes pèrdues no son adeu, sinó preguntes llançades al vent.

En record de l’Anton Poch.




2025