L'alzina que es va salvar del foc

Un relat de: Sebastià Climent
No sóc pas l’única alzina que hi ha en aquell indret, és clar; n’hi havia moltes més i algunes, fins i tot, eren la meva descendència. Però tothom al poble, a prop del qual visc, m’anomena senzillament: “l’alzina “ Vaig néixer fa molts anys, - soc vella, és ben cert, però em resta molt de temps encara per viure – i he crescut en aquest lloc privilegiat. Des d’aquí, on estic sòlidament arrelada, veig sortir el sol cada dia per darrera els turons de l’est i com s’amaga per darrera de les muntanyes de l’oest.

Per abastar el meu tronc calen tres nens agafats de les mans i ben just en poden envoltar. Fixeu-vos si n’és de gran. El meu brancatge és immens, amb un fotimer de brancons dels que broten una quantitat gairebé infinita de fulles, que donen una ombra prou extensa com per poder resguardar a tots els veïns del petit poble del sol implacable de l'estiu i, si s’escau, d’aixoplugar-los quan s’esdevé una tempesta inesperada.

A la seva empara hi feien els berenars familiars, els jocs infantils, les enlairades d'estels els dies que l'oreig era propici. Jo era el casal , el lloc de trobada, el punt de on se sortia per fer les excursions. Lloc de repòs desprès dels recorreguts incansables de bicicleta. A l’estiu, per la nit de Sant Llorenç, s’hi aplegava gairebé tothom per poder veure, estirats a terra, la pluja d’estels habitual en aquella època. L’espectacle, segons quins anys, era magnífic i jo sentia els comentaris de la gent que tenia a la vora.

Recolzats en el meu tronc, els nens s’explicaven les seves il•lusions però també preparaven les seves entremaliadures i desprès se’n ventaven de les malifetes i dels resultats obtinguts. I jo podria contar-vos els jocs innocents de la quitxalla i els enamoraments primerencs de molts nois i noies, amb les alegries i les tristeses i la munió d’emocions i sensacions pertorbadores de l’esperit i excitants dels jovenívols cossos.

Tothom em respectava i, a la seva manera, m’agraïen que fos allà i els acollis any rere any, en cadascuna de les etapes de la seva vida .

Vet aquí que un estiu, al voltants de Santa Anna, que és al mes de juliol, un apicultor estava fumejant els ruscos per apaivagar les abelles i poder treure’n la mel i en un descuit, el foc que havia encès va estendre’s sobtadament, empès pel vent que feia, cap els turons que hi ha davant meu. El veia venir, s’apropava molt de pressa i com que jo no hi podia fer res ja temia que era arribada la meva hora d’acomiadar-me de la vida.

Però la gent del poble, alertada per la columna de fum que s’enlairava perfectament visible, s’adonà que si no ho evitaven, el foc m’encendria i es van abocar a salvar-me. No podien permetre que l’alzina desaparegués convertida en cendra. Tots, grans i petits, van esmerçar-hi els mitjans que els era possible abastir. Malgrat la seva voluntat i el seu esforç immens, el foc s’anava acostant i veien, impotents, que no podien impedir que aquelles flames virulentes, com llengües infernals, em devoressin. Només un miracle podria salvar-me.

Els avions i els helicòpters que llençaven l’aigua i els bombers tenien altra feina més important que no pas salvar-me a mi; “l’alzina”. Per a ells només era una més. Primer calia protegir les masies, les granges, les persones i les seves propietats i només si podien controlar el foc en aquests llocs, llavors es dedicarien a nosaltres, els arbres: roures, alzines i els pins. Si encara hi eren a temps per salvar-nos.

I al capvespre, quan el sol desapareixia entristit per tot el que havia vist aquell dia, va produir-se el miracle: el vent, girant-se, va bufar en el sentit contrari al que venia i el foc va minvar tant la seva empenta que va permetre que la gent s’aboqués a rematar les flames que, poc, però encara seguien encenent arbust, matoll, plantes i arbres petits, i així el van poder dominar quan ja gairebé era a tocar del meu tronc. L’emoció va fer saltar les llàgrimes d’alegria de tothom i jo vaig afegir-me deixant anar una suau pluja de fulles.

Sembla ser que el sol, de camí cap a la seva posta, va dir-li al vent: calma’t i ves-te’n. El vent, enfurismat i rabiüt com estava, li va costar fer cas al sol, però s’avergonyí del que havia fet i de les destrosses provocades i al veure la tristesa de la gent del poble, però també el seu coratge, va decidir calmar-se desprès de l’esforç que havia realitzat i tornar-se’n per on havia vingut, sense fer més mal.

Se n’anava, ben cert, però només l’alzina s’adonà del seu remugueig.... “Potser tornaré..”

Comentaris

  • Ai, l'alzina![Ofensiu]
    rautortor | 03-05-2012

    El meu clam és per l'alzina del nou edifici de la policia municipal de Lleida. Imagino que saps de què parlo. El teu relat m'ha evocat aquella imatge poderosa, acollidora, ferma com la terra on habita. Però molt em temo que amb ella no serviran de res ni el vent favorable, ni la pluja ni el sol.
    Ara fa molts dies que no la veig -si és que encara és viva. La darrera vegada que la vaig contemplar tenia un aspecte preocupant.

    El teu conte és ple d'optimisme i bon sentit, però els temps que vivim no estan per massa floritures. Qualsevol dia, no serà el vent, seran els interessos econòmics o el canvi de mandamassos que no respectaran aquests sentiments tan nobles. Sentiments que, com diu el Jaume, s'haurien d'ensenyar a les escoles.

    Ens veiem i ens anem llegint.

    Raül

  • Un excel.lent relat[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 03-05-2012 | Valoració: 10

    Jo crec que hauria de ser d'obligada lectura a les escoles, per, en primer lloc, estar ben escrit i per l'altre, pel seu gran valor pedagògic de concienciació de l'entorn rural. És un bon conte.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140522 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com