LA VIDA SEGUEIX

Fa sis mesos que ja no et tinc al meu costat. Sis mesos que visc sense tu, millor dit, que sobrevisc en la teva absència. Encara hi ha moments en què el dolor se’m fa insuportable i el cor se m’encongeix, quan penso que ja no tornaràs.
Recordo perfectament aquella nit. Estava asseguda a la Terrassa, com de costum, esperant que arribessis. Havíem de sopar junts i celebrar el nostre aniversari. A la taula hi havia una botella del teu vi predilecte. Una botella que no vàrem arribar a obrir. T’esperava amb ànsia, feliç amb les mans acaronant-me el ventre, predisposada a donar-te una de les alegries més grans de la teva vida, de la nostra vida. Una alegria que desaparegué súbitament, segons després de rebre la trucada de telèfon de la policia.

Ara també estic asseguda a la nostra terrassa. He donat un llarg passeig i la meva esquena agraeix un descans. Sento les puntades de peu que dóna el bebè estirant-se dins la meva panxa. Un suaus moviments que em suggereixen que la vida continua, que una part de tu encara segueix viva dins meu.
Potser algun cop no vaig dir-te prou com t’estimava. Avui, a punt de donar a llum al nostre fill, t’estimo més que mai.