La vetlla

La veritat és que sempre havia tingut dubtes sobre l'existència de la vertadera amistat entre els membres d'aquell grup i jo. Diria, si la subjectivitat m'ho permet, que la por al fracàs social que es té a l'adolescència va fer que el propi auto-engany em fés més mal del que m'hauria pogut permetre.

-Pol, passa'm els llumins!
-Clara, aquests troncs que has portat cremen molt bé. Ets un as!
-Mira't-els! La Marta i el Sergi continuen dins la tenda... i no precisament xerrant, eh?
-Deixa'ls "xerrar" tranquils, Ferran. Això és enveja!
-Mira que s'hi pogués "xerrar" amb tu a la tenda del costat no em faria res, Mariona!

Havíem fet camí fins el Coll d'Estenalles. Faltaven dues setmanes pels examens de segon trimestre. Tots volíem fer una sortida agradable, sense pensar en els estudis ni en els problemes amb els de casa. En un principi, el Pol votava per anar fins a Montserrat i dedicar aquell cap de setmana a la meditació teològica. Ell i la seva inquietant visió del cristianisme! Al final, però, entre tots el vam convèncer per fer una excursió curta, no gaire llunyana, potser fins i tot als voltants del poble. Després de tres tardes fent el cafè al casal vam decidir-nos per una acampada prop de la Mata, concretament a la Font de la Llicona.
Vam arribar-nos-hi quan el cel s'enrogia i els nou ens vam arrecerar prop del roure que entrona la font. El Jaume va treure la guitarra i els altres el vam acompanyar amb les veus. Algú hauria pogut creure que era un paisatge idíl.lic. Potser sí que ho era, però els meus ulls ho descobrien tot difuminat, no ho contemplàven gaire clarament.

-Què et sembla si començo a posar oli a la paella, Aura?
-No ho sé... potser els nois encara no tenen gana, Clara. Esperem-nos una mica més.
-Que parleu de menjar? Qui ho ha dit, que no hi ha gana?
- Vinga va, Aniol! No facis el pallasso. Si teniu gana el comencem a preparar, i si no, no!
-Aura, maca, et passa alguna cosa avui? Sembla que...
-Perdona, Aniol. Hi ha una cosa que em volta pel cap i... no la vull reconèixer. No és res.
-De qui t'has enamorat? Qui és el teu amor secret, aquesta vegada?

L'Aniol era un amic de tota la vida. Per molt tolerant que fós, odiava la seva pallasseria, el seu sentit de l'humor, tan anglès de vegades. Ell, en canvi, semblava que em venerés. M'estava tot el dia a sobre, no parava d'incordiar-me amb les seves preguntes que afirmaven la resposta abans de sentir-la. De vegades es feia tan pesat que l'hauria engegat a fer punyetes. Jo era la seva Aura. Sempre feia aquests estúpids jocs de paraules amb el meu nom. L'Aniol havia fet sempre el que jo feia: quan teníem set anys es va apuntar a l'Agrupament Escolta amb mi, i fins aquella sortida va continuar al meu costat en tot moment, per tot el que el necessités.
Ja feia dies que un pensament no em deixava dormir. Em sentia cansada de tot, fins i tot dels meus amics de sempre, dels companys de l'Agrupament amb els quals havia passat tantes coses. El dijous abans de la sortida em vaig deixar portar pels records, semblava com si me n'estigués acomiadant, com si volgués fer una auto-avaluació de la meva memòria. El subconscient em jugava males passades constantment, m'enviava senyals del meu futur, però jo evitava fer-li cas pel què significaria tot allò per a mi: allunyar-me de la seguretat que m'aportava la quotidianitat.

-La setmana que ve comencen els trimestrals i la veritat és que no ho porto gaire bé.
-Va, calla, Jaume! Tu sempre tan optimista!
-No Mariona, de veritat. La física em va malament i la història... cap comentari!
-Jo crec que els professors ens haurien de tenir més consideració.
-Mira, Pau, ens tenen la consideració que ens han de tenir i punt.
-Sort que tu, Aura, ho tens tot a mà. Per tu és com bufar i fer ampolles.

La meva opinió havia canviat, ja no era com la seva. S'havia transformat en la meva pròpia i original manera de veure la vida, i allò que havia desaperagut precisament era el que ens havia unit: la lluita per la utopia, per la llibertat i l'amnistia, per la independència del nostre país. Llavors, quan els meus objectius van canviar, em vaig sentir estranya en un món que jo mateixa havia fundat.

-Voleu que us digui la veritat? M'estimo més una bona cançó que un deu de física.
-Sí, Jaume. Jo prefereixo sentir Blowin' in the wind que no pas aprovar la història.
-Estic d'acord amb tu, Marta. Voto per la balada del Dylan!
-Sergi, tu i jo, les segones. Les noies que facin la primera. Comença Jaume!
-Som-hi! És la cançó més idònia per un dia com aquest.

El Jaume va tocar els primers acords de la cançó i jo no vaig voler evitar la fugida de la meva ment. La melodia, les seves veus, el suau respirar del Pau, a qui tenia al costat... res m'era tan familiar, tan comú, tan propi com aquells tons, aquelles veus. Ja no em sorprenien les magrejades de la Marta i el Sergi. Ni la rialla escandalosa de la Mariona. Ni el suau però no pas silenciòs respirar del Pau. Ni el deix depriment que sempre duia a sobre el Jaume. Ni les absurdes quantitats de droga que hi havia al cos de la Clara. Ni l'infantilisme carregat del Ferran. No em sorprenia tampoc la imbecilitat del que havia estat el meu amic, l'Aniol. Ja no em sorprenia res d'aquell grup, me'ls coneixia massa bé. Però, a pesar de tot, em feia por reconèixer que m'havia cansat de pertànyer-hi. Em feia pànic adonar-me que m'havia avorrit de l'amistat que m'oferien, m'angoixava pensar que ells ho donarien tot per mi, perquè jo formava part del seu grup d'amics, però que jo no donaria ni un ral per aquelles personetes que, vés a saber perquè, després de tant temps vaig acabar odiant.

-Passa'm els llumins, Pol!
-Clara, aquest moscatell que has portat és realment bò!
-Mira't quin espectacle! La Marta i el Sergi agafats de les manetes i xiuxiuejant-se coses...
-Va, Ferran! Això és mera enveja! Si tu poguèssis... El que passa és que no et vol ningú!
-Mariona, estimada, tu ets l'única noia que em vol i sempre et fas l'estreta. Ja ho saps!

El foc de camp continuava escalfant-nos i il.luminant la nit. Ara tocava la vetlla. Era el moment que més m'agradava i l'aprofitava sempre que podia per aprendre'n alguna cosa. Aquella nit l'havien preparada l'Aniol i el Ferran. No era res de l'altre món. L'havien titulat «La ruleta de les confidències». L'am-polla de moscatell de la Clara ens va servir per escollir la persona que s'havia de confessar. Una vegada més. L'Aniol va començar a parlar de la importància que tenia la confiança amb els amics de l'Agrupament. Va acabar parlant de la vida i la mort i va situar els amics com la millor virtut de cada persona. La Marta ens va confessar que estimava el Sergi i que si algun dia ell la deixava no podria sobreviure ni una hora. El Sergi va dir, en un atac imparable de sinceritat, que no estimava tant la Marta, però que li estava bé una relació estable com la que tenien. El Ferran va explicar-nos, amb un llarg monòleg, la seva passió per la fotografia, afició que ni el mateix Aniol sabia. Ens va anunciar la marxa de l'institut per integrar-se en una escola privada on es feia el batxillerat artístic. Aquesta escola, però, era a Barcelona i hauria de reduir les seves hores lectives al 'cau'. La Mariona es va decidir a confessar-se i va dir al Ferran que l'apreciava moltíssim i que li sabia molt greu, la seva gairebé desaparició del grup. Va demanar-li que no la oblidès mai i que es truquèssin força. El Pau va insinuar la seva condició d'homsexual només dient que les noies d'aquell temps no l'excitaven prou. L'Aniol, a cau d'orella em va dir que m'estimava. I jo, impotent i desesparada, vaig saltar.

-Me'n vaig. No vull que correu darrera meu demanant-me explicacions. Ja en tinc prou!
Aniol, la nostra amistat, com tot, té un final i el nostre és ara. I aquí. Mariona la confiança i lleialtat que m'has ofert s'han extingit, talment com si d'un animal exòtic es tractés. Pau, de vegades sento una força que m'atrau cap a tu, però d'altres, nois, la mateixa força se m'endú ben lluny de vosaltres. Ferran, aquests flaixos, aquests records amb vosaltres, els mantindré clavats al meu àlbum de records. Clara, estaré enganxada a la vostra memòria, com vosaltres a la meva per sempre més fins que mori. Les notes de les teves cançons, Jaume, em perseguiran vagi allà on vagi. La mà de la Marta m'acompanyarà allà on em faci por d'anar sola. Els teus ulls, Sergi, em guiaran com dos fanals en la nit. No us oblidaré i no m'oblidareu, però les coses tenen sempre un final, i aquí... això... aquest... és el meu.

Algú deia que l'amistat que només s'alimenta de la gratitud és com una foto que s'esborra amb el temps. La nostra foto no es va borrar en aquell moment sinó que havia anat desapareixent mica en mica, dia rera dia, pensament rera pensament. Les imatges, com els sentits, són imperfectes.

Vaig còrrer ben lluny, fins arribar a la Mata. No em sentia prou segura de mi mateixa i no havia arribat el moment d'encarar-me amb els altres. Tenia por de la seva reacció i això significava que m'importaven. Havia renegat a aquella perfecció perquè per mi, només per mi i de manera subjectiva, aquella perfecció era falsa. La lluna em mirava i somreia. Semblava dir-me que estava orgullosa de mi. Maleïda lluna! (M'estic fent mal, estic fent mal als meus amics!) Altra vegada la veueta del meu interior cridava a favor de l'alliberament del meu ser, del meu cosmos i ego, i reivindicava un espai com a ser individual, reconeguda pels altres com l'Aura Serradell, no com l'Aura de l'Agrupament. Aquest fet, però, implicava desempallagar-se del què venia adjunt amb el paquet: els amics que havia fet dins del 'cau'. No m'importava. Si m'ho plantejava era perquè realment en la profunditat més obscura de la meva persona volia acomiadar-me d'una etapa de la vida. Una etapa que ho embolicava tot amb un mateix paper d'embolicar, tot dins d'un paquet on hi cabien els amics, la rutina, la quotidianitat, la seguretat de la monotonia però també l'avorriment, l
'angoixa, el cridar i la ràbia, el cansament, el dormir, el somniar...

-No entenc la seva reacció tan... Ho sabies, Aniol?
-No, no... Jo... m'he declarat, sabeu?
-No cal que ho juris! Amb la cara pagues. Però, què fem ara?
-Crec que hauríem d'anar-hi a parlar...
-Pau, ha deixat ben clar que no volia que hi anèssim!
-Precisament tu, Mariona, ets la persona idònea.
-Sabeu que si realment fòssim amics seus, entendríem la seva reacció?
-Crec, Jaume, que l'Aura era una persona prou transparent per tots nosaltres...
-Exacte, Pau. L'Aura sempre ha confiat en la nostra amistat. Alguna cosa ha...
-Sí! Marta tens raó. L'Aura ha descobert que és una persona i totes les persones tenim un secret amagat a l'interior.
-Ferran, no cal que et posis així!

Hi vaig tornar. Eren prop de les quatre de la matinada i jo havia estat plorant. La Marta jeia abraçada al Sergi i ell li feia petons a l'orella. El Ferran mirava a l'horitzó massa fosc per endevinar-hi alguna forma. La Mariona es recolzava al roure que feia ombra a la font. El Jaume puntejava els acords que el caracteritzaven. La Clara fumava estirada al sòl humit. El Pau seia amb els ulls tancats i les cames creuades. L'Aniol caminava donant voltes sempre sobre un mateix lloc. I jo vaig arribar amb la cara salada de les llàgrimes. I un a un es van anar girant, un cop havent notat la meva presència allà. I un a un es van anar aixecant per abraçar-me, fer-me un petó o colpejar-me suament l'espatlla. I jo em vaig apartar bruscament perquè l'agonia em feia mal, em feien ferides profundes els últims moments que passava amb aquelles persones a les que havia estimat i a qui llavors deixava a l'estacada per pur egoïsme, per poder sentir-me més persona, més individu, més lliure.
La solitud, desde llavors, sempre m'ha fet por. L'orgull, però, ha estat el meu escut. La meva vida interior no ha proliferat. M'ho mereixo. M'ho mereixo perquè vaig voler guanyar com a persona i jo, com a persona, no sóc res. Jo començo a ser quelcom quan pertanyo a algun grup, quan sóc algú per algú.
Després d'aquella sortida no ens hem dignat mai més a parlar-nos. Sembla com si hi hagués un mur entre nosaltres. M'he adonat del meu error massa tard i ara, a pesar del que diuen, ja no puc rectificar. Ja no puc cridar ben fort que els estimo, que els enyoro, que m'odio a mi per haver renegat a una cosa inherent a mi sense forma humana, sinó abstracta.