just a tea

Un relat de: Liona

Respiro fondo. Acluco els ulls i respiro fondo. Bec un té d'aquells típics anglesos, un breakfast tea, mirant un cel fosc i trencat. M'he posat a escriure de nou. Perquè un tè porta molts records i jo descric els meus records i els embolico amb paper de regalar per fer-los més bells. Encara que siguin com punyals. Encara que facin tant de mal, encara que em destrossin per dintre i m'arrenquin les llàgrimes dels ulls. Aquests records són meus i em pertanyen a mi, a la meva història. Són com fills meus. I, els fills, passi el que passi, continuen essent fills teus.
Torno a respirar fondo. Torno a aclucar els ulls. Per poder fugir un moment del lloc on sóc i poder tornar per tal de valorar el que hi ha en aquest indret. Sigui el què sigui, sigui qui sigui. De vegades arriba un moment que de tant feliç que ets et perds en la ceguesa d'aquesta felicitat. De cop, espetegues i hi veus de nou, tornes a tocar de peus a terra i t'adones que al teu voltant no tot són somriures. També hi ha plors. Jo vaig marxar. I vaig tornar. I vaig perdre allò que m'havia fet feliç. I vaig recuperar-ho perquè era meu i també em volia.
Respiro a fondo. Acluco els ulls. Miro el cel trencat i fosc, el vent em frega la cara. Somric. I somric perquè bec un tè i em recorda a tu, amor meu, i a tu, antiga amiga de la universitat, i a tu, que te l'estimes tant i que em vas fer tant mal, i a tu, amic meu que no t''agraden els tès, i a tu, germà meu que el vas provar la vígilia dels teus nou anys... Ploro llàgrimes suaus i dolces, amb gust de tè, amb gust de record.
Jo tenia molts somnis. Un d'ells era tenir al meu costat un noi que m'estimés. Un altre era tenir amics, amics dels bons, dels lleials, dels que són com són però que són amics. Un altre era l'anglés, la llengua i la seva literatura... i la seva obsessió pel tè. El fet és que van ser somnis durant tant de temps que quan van ser reals els continuava creient somnis.
Acluco els ulls i respiro fondo. Més aviat sospiro. Li veig la cara. Ell no és aquí. És en un congrès de noves tecnologies
a Nàpols. L'enyoro molt. Però és aquí dins, ben aprop meu, perquè em pugui copiar la respiració a l'hora d'anar a dormir. Ell em va venir de cop i volta, sense esperar-lo. Ens vam trobar de nit, a la muntanya. I ens vam separar en ple sol, en un carrer perdut d'un poble més perdut encara. Em va tornar a trobar un dia, a la universitat envoltat d'amics d'aquells que acaben per no ser-ho, d'aquells que t'acaben fent mal. A partir d'aquell dia no vaig creure en res més que no fós nostre, no vaig creure en res més que en aquell somni d'un noi que m'estimés al meu costat. Però, de cop, em vaig adonar que allò no era com un somni. De cop, vaig tocar de peus a terra i vaig haver d'escapar-me d'aquells braços, d'aquells ulls.
Obro els ulls i miro el cel, ben fosc, la lluna és nova, avui. I penso en ells. Demà vindran a sopar. I estic contenta, perquè són els meus amics. Els lleials, els incondicionals, els bons. Vindran ell i elles dues. I portaran vi i el trivial. I riurem, i parlarem de l'amor, de la vida, de l'objectivitat i de les relacions. Ens discutirem i ens cridarem. Però quan marxin ja haurem quedat per algun altre sopar a casa d'ell o d'ella o d'ella. Ella havia estat, a escola, amiga d'una amiga meva. Fa molts anys que no l'he vista. Ella sí, l'ha seguit veient, cafés a la Plaça més concorreguda de la ciutat. L'altra ella fa molts més anys. Havíem cantat juntes en una coral i després havíem coïncidit en un esplai del poble. Tant diferents com la nit i el dia, però totes dues l'una a sobre de l'altra per no deixar-nos mai en pau. Ell, company de la facultat, un tros de pa, amic del bon rotllo, amic dels bons, d'aquells que t'ho donen tot des del primer moment. Eren un somni de personatges que quan vaig tocar de peus a terra vaig haver d'abandonar.
Tanco els ulls. I penso en un poema d'Allen Ginsberg extret d'un llibre pòstum que em va regalar el meu amor. I em fa pensar en la il.lusió que em feia començar un carrera on només parlaria, escoltaria i llegiria anglès i a la universitat. Coneixeria gent nova i treuria les millors notes que mai havia tret. Estudiaria tant, per què faria el que a mi m'agradava. Shakespeare, Kerouac, Lord Byron i Edgar Allan Poe. Milloraria el meu anglès fins parlar-lo excepcionalment, n'estava tant segura. A la universitat vaig aprendre que hi havia més coses a part de la carrera, vaig descobrir què era una colla, vaig conèixer molta gent nova i diferent. Les assignatures de la carrera i els professors que les impartien em van desmotivar encara més. Vaig valorar més el que s'aprenia fora de les classes i vaig menysprear el meu somni. Quan me'n vaig adonar vaig haver d'amagar-me i escapar perquè ho havia espatllat tot.
No cal allunyar-te físicament, només cal que et tanquis en banda. Ha de semblar que hi siguis, però en realitat no hi ets. Només penses, reflexiones, analitzes i arribes a una sola conclusió. És estrany com t'adones que has de posar la teva vida en equilibri. Penses que fer-ho t'ho farà perdre tot. Fins i tot hi arribes a estar d'acord perquè només desitges i somnies en tornar a ser tu, a tenir-ho tot altre vegada localitzable i saber què és real i què toca somniar ara per fer-ho realitat. Així doncs, vaig marxar.
No sé exactament quants dies van ser. Tampoc sé si se'n van adonar. Va ser estiu, això sí. Recordo que feia calor i sol i jo ho odio. Potser, fins i tot, va passar en tres moments diferents. Vaig trencar amb la carrera, deixant absolutament penjats els examens de recuperació de juliol. Deixant-ho tot, pel següent any, quan tot ho tingués clar. Els amics, mica en mica posant distancia ocasional, fins que caient en el més dur error comés per mi vaig adonar-me que em respecten i que, encara sense la seva comprensió, m'estimen i em volen allà, al seu costat. El meu amor, l'ell, la persona que estimo, que vaig deixar a l'estacada, que no volia veure, que en alguns moments vaig emmetzinar i que em va emmetzinar a mi, i que només amb un tè em vaig adonar que l'estimava tant com per passar el que resta de la meva vida amb ell.
I, penso, que en un té, sigui del que sigui, l'hagi fet qui l'hagi fet, sempre hi trobaré records suaus i records dolços. Encara que em doni un cop a les dents amb la tassa perquè pensi en gent que m'ha fet mal, encara que m'ennuegui recordant la innocència del meu germà, encara que me'l portin amb llimona i no m'hi agradi la llimona i em senti tant i tant petita que em vulgui fondre.
Vull que sigui demà, tinc ganes d'anar-lo a buscar a l'aeroport, com faig sempre, i pugui dir-li amb llàgrimes els ulls i després d'un petó que l'Elisenda que tant hem esperat ja arriba. I d'aquesta manera anirem complint un a un tots aquests somnis sabent que algun dia també és poden trencar. Però, llavors ens farem un tè, oi, amor?








Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Liona

11 Relats

13 Comentaris

10308 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
M'agrada dir la data del dia del meu aniversari. És el dia 2 de Novembre. I m'agrada perquè és tardor i la pluja m'acompanyen i veig com cauen les fulles i com canvia el paisatge. I també m'agrada perquè la castanyera surt el carrer i puc menjar castanyes calentes. I també m'agrada perquè allà, creuant mars, és Halloween. I no sé ben bé per què, tinc una tirada molt forta cap a tot allò anglosaxó! Halloween té a veure amb el sobrenatural i les bruixes... i per això m'agrada.
Escriure és la meva manera particular de deixar petja. M'agrada tenir un món interioir propi, només meu i poder-lo fer realitat d'alguna manera.