antagònics

Un relat de: Liona

Em considerava una catalanista radical. No volia sentir a parlar de Madrid, d'Espanya, del govern... Tenia les coses molt clares pel que fa la política: Catalunya independent! Però aquell estiu això es va convertir en una lluita a segon terme, vaig aturar les manifestacions a Canaletes, vaig deixar d'escoltar el rock català que tant molestava els meus pares i em decidí a fer d'aquell estiu el més prometedor de la meva vida.
Em vaig inscriure en un curs a Canterbury, una ciutat, segons es podia veure a les fotografies, de caire romàntic i medieval que em recordava algunes de les novel.les del Tolkien. Encara no coneixia a cap dels meus futurs companys, però ja em semblava bé perquè volia desaparèixer un mes de les pressions que m'envoltaven en el meu grup d'amics.

Tinc l'estranya sensació de que res del que relati ara serà tal i com ho vaig viure, però és com ho recordo. Serà vàlid, doncs?

Canterbury em va semblar una ciutat de conte infantil, de conte de fades. Aquell any havia sortit "El geperut de Notre Dame" i cada vegada que passejava per aquell carrer principal m'imaginava una noia gitana ballant al ritme de la pandereta, una noia com l'Esmeralda que lluitava pels seus somnis. Els primers dies eren simplement d'adaptació. Vàrem conèixer la ciutat, els companys de viatge i de classes, els professors... Una Anglaterra diferent a la que m'havia imaginat mesos abans.
La Georgina, la Dúnia i jo ja ens havíem fet inseparables al veure que viviem relativament a prop, compartiem les experiències amb la família que ens acollia i aquesta confiança es va anar fent més gran fins arribar a considerar-nos amigues de debò.
Ells van arribar un dimarts. Els vam veure per primera vegada a l'hora de dinar. Vam arribar a la cantina del college on dinàvem sempre i vam anar al nostre refugi, en un racó, una taula de quatre. Aquell dimarts, però, estava ocupada. Ells, com si no s'haguèssin adonat del robatori, seguien menjant l'hamburguesa i les patates que els corresponien. Hi havia una taula de dos al costat, per això vam decidir de seure-hi i que una de les tres seiés amb aquells nois que vès a saber d'on venien. La Dúnia, descarada com sempre, va dir-los educada: "May I sit here?" I un d'ells va assentir amb un anglès espanyolat. Llavors algú, no sé si la Gina, va iniciar la conversa amb castellà. Que quan havien arribat, quants anys tenien, si estudiaven a la ciutat o al mateix college... i jo, inconscient, vaig preguntar-ho: "Así, de dónde sois?" I ells em respongueren amb una alegria desconcertant: "De la capital, de Madrid!" Em va caure tot a terra, fins em vaig ennuegar i tot! Havia d'anar a Anglaterra a defensar els meus ideals polítics? La seva pregunta em va salvar: "Y vosotras?" Jo, cofoia, el vaig contestar: "De Catalunya." La discussió següent va ser massa dura per mi. No em sortien els arguments a favor de la independència que havia defensat tantes vegades durant la meva curta vida, només em perdia en els ulls del madrileny que tenia davant. Es van fer les tres i ens vam dirigir tots sis cap a l'exterior, on hi havia les instal.lacions esportives i on faríem les activitats de tarda. Llavors un d'ells va demanar-nos els noms. Dúnia, Georgina, Sílvia. Els seus Agustín, David i Agustín.
El dijous vam anar a la discoteca organitzada per als estudiants estrangers. No ens havíem vist més des de l'incident polític de l'àpat. No podia deixar de pensar en l'Agustín dels ulls tristos, que semblava tan sensible, tan romàntic, tan tot el que volia jo d'un noi. Amb la Georgina vam sortir a fora. Allà hi havia els dos Agustíns. Una conversa banal, al principi. Més tard ens vam alliberar de les tensions i ens comportàvem com si ens haguèssim conegut tota la vida. Vam parlar de l'amor, dels nois i de les noies, de per què havíem anat a parar a Canterbury, si ens agradava Anglaterra...
L'autocar que ens portava a casa va delatar que vivíem al mateix barri, l'Agustín dels ulls tristos, la Dúnia i jo. La relació que s'havia establert ens permetia discutir i caminar fins a casa junts, tots tres, però sense que la confiança ens arribés a fer fàstic.

De vegades encara m'arrepenteixo d'haver deixat que aquella nit s'acabés com una pel.lícula dolenta. Va ser un incident més, d'una nit més, amb unes persones molt normals sense cap sentiment extraordinari. Res, però per mi va ser molt més que una nit especial.

A partir d'aquella nit els ulls de l'Agustín se'm fèien més brillants, més grans, més macos. Les discussions que sovint teniem abans d'anar a casa sobre Espanya i les seves regions, sobre el Madrid i el Barça, el fet de ser noi o noia es convertien en converses agradables amb un noi, al costat del qual m'hi sentia prou bé. Em va costar reconèxer-ho. No volia accedir la petició del meu cor: em demanava d'enamorar-me d'un noi. A més, del Madrid. A més, castellà. A més, espanyol. Enamorar-me d'un noi madrileny que parlava castellà, era del Madrid i se sentia espanyol.
Viviem molt a prop d'un parc verdíssim, anglès, amb unes vistes fenomenals de la catedral de Canterbury. Un dia, després de les activitats de tarda al college, vam quedar tots sis al parc. El final de l'estada a Anglaterra encara quedava molt lluny, només acabava de començar l'aventura. Després de sopar l'Agustín, la Dúnia i jo vam acostar-nos al parc on s'esperaven el David, l'Agustín i la Gina. Ens vam assentar en cercle sobre la gespa verda. Ens vam mirar. Ens vam posar a parlar. I vam parlar de sexe, dels pares, de les vides que portàvem a Barcelona i a Madrid, el què pensavem sobre el futur, les drogues, la política...
Aquell capvespre va ser encantador. L'Agustín em va parlar suaument a cau d'orella sobre la possibilitat d'una amistat plena d'odi i antagonisme. La Gina i l'altre Agustín eren els protagonistes d'una persecució en una guerra de pessigolles. La Dúnia i el David estaven estirats a terra explicant-se les festes que es muntàven amb els seus amics. Quan la Gina i l'Agustín van asseure's per descansar vam iniciar una conversa sobre els instituts, els estudis i les nostres aficions. Ells ens explicàven enècdotes dels seus companys de classe, semblava que nosaltres ja els coneixèssim a tots.
El més important de tot era que no ens cansàvem d'estar junts, no ens avorriem estant els uns amb els altres i compartint experiències. Ens havíem convertit en una colla d'amics a Anglaterra.

No he pogut comparar-ho mai més amb res. Tots sis formàvem part del mateix context, ens unia una mateixa situació. Ens odiavem per les nostres idees, ens separaven els nostres sentiments. Els he enyorat sempre, cada dia, des d'aquella posta de sol.

Elles van arribar un dilluns. Eren maques, extrovertides, exòtiques, massa morenes. Una tenia uns ulls blaus gegants, l'altra una panxa prima, morena, amb una arracada platejada al melic. A partir d'aquell dilluns no va tornar a ser igual. Nosaltres tres insistíem sempre que els vèiem que una amistat tan senzilla i espontània com la que hi havia hagut entre nosaltres no podia morir-se d'aquella manera per culpa, i mai més ben dit, de la bellesa i l'exotisme de les illes Canàries. Les coses van canviar en pocs moments. Un dia abans havíem estat al parc, rient, parlant, estimant-nos, per què no? L'endemà ens vam convertir en un segon plat, en una alternativa per si tenien més gana. No vam acceptar-ho, però tampoc vam poder evitar de voler-los tenir al nostre costat. La Dúnia i el David se sentien atrets l'un per l'altre i això es notava d'una hora lluny. L'Agustín i jo gràcies a les discussions que havíem tingut ens adonàvem que calia respectar les diferents opinions que tothom podia tenir. La Gina, enamoradissa com sempre, havia perdut el cap per l'Agustín i aquest no podia evitar sentir alguna cosa envers ella. Però ni la Dúnia ni la Gina ni jo érem tan maques, tan altes, tan primes, tan morenes, tan exòtiques, tan tot el què volien aquells nois, com les canàries. Vam desistir.
Nosaltres vam marxar un diumenge. Dos dies abans ells ens van veure a l'hora de dinar en aquella taula on ens havíem conegut. Ens van dir un adèu hipòcrita, massa fals per ser d'aquells amics nostres. Aleshores, però, ens vam desfer, els ulls ens van començar a brillar, el somriure ens va il.luminar la cara, el sol va sortir al cel i va parar de ploure. N'estic segura.
Al college ens van fer una festa de comiat el dissabte. Ells hi eren, és clar, amb les canàries. Però van venir a seure amb el nostre grup. L'Agustín i la Gina es van asseure de costat i van parlar tota la nit. El David havia anat amb una de les canàries a fora. L'Agustín dels ulls tristos només em va parlar una sola vegada durant la nit. Em va tustar l'espatlla, em va demanar que li guardés una pedra petita de la platja de Brighton, em va dir que si volia ballar amb ell una cançó dels Fugees, cosa que vaig denegar. Finalment es va aixecar, va llepar-se els llavis i va dir-me que jo, essent jo mateixa, ho podia canviar tot. Va dirigir-se a la canària de l'arracada al melic i van ballar aquella cançó tan melòdica, tan suau, tan romàntica, tan com jo hauria volgut que fós la cançó per ballar amb ell. A l'autocar no ens vam ni mirar. Només al baixar li vaig dir sincera que alló que havia significat ell per mi no ho seria ningú més, encara que jo per ell només fós una catalana absurda i massa sensible. Em va prèmer la mà, només un moment, el moment just per saber que no hi tornaria a haver cap altre sentiment com aquell en el meu interior, que mai tornaria a sentir res semblant.

Ara ho veig tot massa absurd. Abans, en canvi, era un somni, tot era massa idíl.lic. No recordo cap moment en que pensés en engegar-ho tot a rodar, a pesar del mal que ens fèien. Mai. En canvi, ara, fredament, veig que érem simples adolescents enamorades d'alló exòtic, diferent, estrany, que encara no havíem conegut. A ells els hi va passar el mateix amb les canàries. Reconeixo que els he escrit moltes vegades: em mentia a mi mateixa volent-me fer creure que despré
s, quan ells fóssin a Madrid i nosaltres a Barcelona, ben lluny de les canàries, la nostra amistat podria continuar, com els primers dies en aquell país nou que haviem de descobrir.

Comentaris

  • M'agrada![Ofensiu]
    SieMenS | 01-02-2006

    Primer de tot, gràcies per comentar!

    M'ha agradat la teva manera de relatar una història viscuda, tan natural, viva i sense entrebancs. Ets clara, sincera.

    Per cert! 2 de novembre. Tardor. Halloween. Pluja. Vent. Fred. Castanyes.
    De quin any?

    La "meva" data, és el 12 d'abril. 2006, setze anys.

    Petons,

    PauLa*

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Liona

11 Relats

13 Comentaris

10305 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
M'agrada dir la data del dia del meu aniversari. És el dia 2 de Novembre. I m'agrada perquè és tardor i la pluja m'acompanyen i veig com cauen les fulles i com canvia el paisatge. I també m'agrada perquè la castanyera surt el carrer i puc menjar castanyes calentes. I també m'agrada perquè allà, creuant mars, és Halloween. I no sé ben bé per què, tinc una tirada molt forta cap a tot allò anglosaxó! Halloween té a veure amb el sobrenatural i les bruixes... i per això m'agrada.
Escriure és la meva manera particular de deixar petja. M'agrada tenir un món interioir propi, només meu i poder-lo fer realitat d'alguna manera.