La unió fa la força

Estic tombada i no paro de rebre trets amb flaix. M'anul·len la vista, i ja no els vull intentar obrir per la por. No tinc curiositat no. M'estan fent mal al voltant del cap. Em quedo inconscient i m'adono que el meu home m'està donant la mà i som a l'hospital. M'estaven fent un TAC i l'haurem de repetir un altre dia.
Vaig patir un accident de cotxe amb el meu company de feina, ell té seqüeles i estem mirant si jo també en tinc.
Resto hospitalitzada quinze dies, en observació.
És la tercera vegada que em proven de fer el TAC i no hi ha res a fer. No el puc aguantar. El meu fill petit m'anima dient que això és perquè ara tinc ves a saber quins rajos x a la visió com a poder, i això fa que no funcioni.
Jo sempre em comportaré com la seva heroïna tot i que en moments com aquests costa.
Uns diuen que potser perdré la visió de l'ull esquerre, els altres que vagi al tant que a aquest li va venir una embòlia, o que haguéssim pogut perdre la vida els dos…
En fi, tot reforços positius ja veieu, sort del meu home i el meu fill.
El meu home a tota hora que ha pogut ha estat al meu costat i donant-me molts ànims i carantoines.
Quan surti de tot això hem dit d'anar els tres a les Mil Estrelles de Borgonyà a passar una nit a la Masia com vam fer nosaltres els pares, abans que naixés el nostre nen.
Va ser una experiència única i màgica, molt ben tractats.
Hem de reunir forces per tornar-hi.
Tot anirà bé!