L'encàrrec

La Martina i el Martí, eren els dos nebots del Josep.
Eren trapelles com ells sols, bessons i els dos rossets amb ulls blaus. Tenien 10 i 12 anys respectivament. No eren tan petits ja, però encara no estaven a la pubertat, bé el Martí potser s'hi aproximava. El cas és que el tiet Josep els hi va regalar un puzle 3D del Tour Eiffel i els hi va donar instruccions per si el podien tenir acabat d'aquí a un mes.
Els hi va deixar marge de temps.
I va arribar el dia, que el Josep ja s'havia assabentat que l'havien acabat i hi va portar la seva xicota, davant tota la família i es va agenollar tot mostrant una capseta ben engalanada.
— Sé que adores París, i que t'hagués agradat la típica petició de casament allà, però ja saps que sempre faig el que puc. Desitjo que sigui un sí i com a viatge de noces anem a París si ho desitges. T'estimo Dúnia! Vols casar-te amb mi?
La Dúnia havia arribat a casa els nebots amb els ulls clucs embenats i un cop veure tot decorat per l'ocasió, les llums, els globus, tothom expectant… es va emocionar tant que no sabia ni com fer moure les paraules.
— Si, sí que vull, vull!!!!!
Ja tenim la parella de promesos contents, menjant el pica-pica de casa en Martí i la Martina, que l'havien enlluernat tant que quasi s'havien de posar ulleres de sol perquè no els hi molestés la vista. Pobres xiquets van fer el millor que van poder, però imagineu-vos que la Dúnia hagués declinat la petició. Quin horror! Tot el muntatge i sacrifici per res.
Però no hi pensem per sort i perquè s'estimaven va dir, si vull.
Doncs a gaudir-ho, a començar a fer els preparatius i apa!
Va ser un mar de llàgrimes, de riure's, de records entre familiars i ells… una bona nit.
I a partir d'ara en vindran de millors.
La Dúnia li diu al Josep que va amb un retard de la regla.
Ell s'ha posat tan content, però ho han guardat per ells.
Així que pros prendran el casament per l'embaràs.
Així el nen ho podrà gaudir la vetllada i ells no estaran tan pendents perquè el nen sigui tan petit.