La teva ma que tens estesa mentre dorms, com casualment

Quan et veig com la persona real que ets fora del meu pensament, em sorprenc i m’esglaio. Com si algú de cop s’hagués fet present o hagués fugit del meu pensament i s’hagués fet real!
La parella es un procés, com el capital, no una manera no d’obtenir més capital, sinó, en aquest cas d’obtenir energies per viure. Ha de ser però un procés que funcioni de forma igualitària a diferència del capital; com si fossin dues cames del mateix cos de manera que si una cama no funciona l’acord s’enfonsa, la persona cau.
Això estic escrivint. Som ara com els dos bessons ja grans que s’acompanyen i se sorprenen de ser tan iguals. O com l'arbre Ficus que acaba fusionant les seves branques en una de sola. O com L’heura que sembla que atrapi la impossible roca en un bes certament potent i esfereïdor com l’escolopendra.
Que queda del nosaltres original? Miro cap a ella per esbrinar-ho. Ja he liquidat els meus desitjos de fugida. Em quedo amb ella. Aixeco la vista pera que l’aixequi ella al seu torn; és un prec, no m’agraden les mirades que no pugen. Ho fa. Puja el seu rostre que ja es el meu. Treballat pels anys. Tants que gairebé li he confessat els meus pensaments si no els sabia per reducció a l’absurd. Però sempre hi ha sorpreses. Aleshores me n’adono que un dia un dels dos no hi serà i l’altre sí. I tinc una sensació de desemparament. D’injustícia. No perquè jo sigui especialment amant o bo. Sinó perquè no desitjo, que sàpiga el seu patiment, que seria el meu.
El nostre viatge subterrani, frec a frec en el nostre metro no serà etern, malgrat que ara ens ho sembli. Sí; constato que el temps ens ha cosit per a bé, crec:
“...L’atzar porti potser la meva ma a la teva
que tens estesa mentre dorms,
com casualment,
i un resplendor, minúscul,
il•lumini el camí, de llum de lluna,....”