La residència

La residència s’aixecava sobre una petita muntanya que permetia veure el mar. Tot allà s’havia estudiat per proporcionar un ambient tranquil, lluny del sorolls de la ciutat i del caos de la vida urbana. Des del jardí es podia passejar fins un mirador que obsequiava als ancians amb uns meravellosos capvespres. Dels ulls emergien a vegades llàgrimes de tristesa. Eren conscients que estaven allà, aparcats, perquè ja els quedaven pocs anys de vida. “Apa, que no estàs bé aquí!” ,- deien sempre els familiars el dia de visita -. Però ningú s’adonava d’aquelles mirades buides, de les arrugues en mans que ja ho havien fet tot, del temps escrit en la pell.
La vida s’esmicolava de mica en mica en cadascú d’aquells cors, però sempre hi havia temps per les xerrades inacabables. Un dia qualsevol, com tants d’altres arrencats del calendari, tres ancians intercanviaven paraules amb una lentitud exasperant mentre descansaven al jardí. La infermera es va apropar amb una safata plena de petits potets que contenien un mosaic de pastilles de diversos colors. Els ancians van empassar-se la medicació creuant mirades còmplices davant de la presència de la infermera. Ella s’adonava de tot i amb un somriure amable sempre s’allunyava de l’escena amb una certa vermellor a les galtes.
Quin cul! ,- va dir el primer ancià -. No sé per què no ens canvien les pastilletes per una estona amb la infermera.
Si no sabries què fer! ,- va afegir el segon ancià -.
Això mai s’oblida ,- va assegurar el tercer -.
Llavors es va produir un d’aquells silencis estranys quan ningú sap què dir però s’entén tot.
Ja fa gairebé deu anys que sóc aquí… i encara no m’he mort, – va dir el primer ancià trencant el silenci -.
Ens tornaràs a explicar un altre cop la mateixa història?
Al primer ancià no li havia agradat el comentari del segon ancià. Va rebre aquella observació com una clara invitació a explicar per enèsima vegada el seu relat favorit.
Tot va començar l’onze de setembre de 2001 , – va dir després de treure’s les seves ulleres -. No vaig veure l’impacte del primer avió. Estava a prop de les torres i tan sols vaig poder escoltar el soroll i els crits de després. Vaig buscar una cabina per poder canviar-me de roba i posar-me el vestit de feina però els mòbils dels pebrots han eliminat totes les cabines. Total… que no vaig trobar-hi cap. Quan finalment vaig poder canviar-me en un carreró em vaig adonar que no podia volar. Ho vaig intentar diverses vegades però va ser inútil. Inclús vaig pujar a un balcó per agafar una mica d’alçada, pensant que podria volar. Estúpid de mi vaig aterrar a sobre d’un camió de bombers que anava a tota velocitat cap a les torres bessones. Quan el segon avió va impactar contra la torre sud estava ben a prop, però vaig ser incapaç d’impedir-ho. Vaig descobrir que ja estava massa vell per salvar al món.
El segon ancià va presenciar l’explicació del primer ancià amb una certa expressió d’escepticisme.
Jo també estava a Nova York aquell dia. I et puc assegurar que ningú pensava en nosaltres. La gent ja no creu en superherois. Ha perdut tota la fe en que els lliurem dels seus problemes.
La veu del segon ancià tremolava quan recordava aquell dia. No era la primera vegada que plorava al retrobar-se amb l’inici de la seva decadència.
Jo pujava per les façanes dels edificis com qui no vol la cosa. Saltava d’un gratacels a l’altre i tothom em buscava quan tenia algun problema… però l’onze de setembre ho va canviar tot. Jo sí que vaig veure l’impacte del primer avió. Era allà prop. En el meu cas, sí que vaig poder canviar-me de roba sense problema, però quan vaig voler llençar la teranyina em vaig adonar que estava acabat. Ja feia temps que no gaudia de l’agilitat que tenia de jove. El que no vaig poder imaginar-me és que un dia ni tan sols podria fabricar la teranyina.
El tercer ancià s’havia abraçat al silenci des de que van iniciar-se les confessions dels seus amics. Es notava que una mena d’electricitat flotava a l’ambient. Les seves converses sempre giraven al voltant de la infermera, del futbol o de la política. Aquella vegada, però, tot era diferent. S’adonaven que havien trepitjat una línia invisible, la frontera més enllà de la qual habitaven els seus secrets més íntims.
I tu no dius res?, – va preguntar-li el primer ancià -.
Després d’uns segons mirant com el sol acaronava el mar del capvespre, el tercer ancià va trencar el seu silenci.
En el meu cas… tot va començar quan en Robin em va abandonar. Vivíem en un apartament del Soho i…
Va aturar el seu relat al adonar-se que els seus amics el miraven amb els ulls com plats.
No em digueu ara que mai ho havíeu sospitat? A més a més… se suposa que sou uns superherois… gent tolerant, oberta…
Els dos ancians es van mirar però cap dels dos va gosar fer una observació davant la confessió del seu amic.
Com suposo que imagineu… ho vaig passar molt malament. Sobretot el dia que algú em va dir que en Robin s’havia cassat amb un advocat de Boston. Aquella nit vaig agafar el meu cotxe i em vaig anar a un bar de Brooklyn. No sé quina quantitat d’alcohol vaig arribar a beure… el cert és que no estava per conduir. El que va succeir després… no vull entrar en detalls, però vaig tenir un accident que va destrossar el cotxe. Encara recordo el fum del motor i, de teló de fons, el skyline de Manhattan. Llavors vaig sentir de fons el soroll d’un cotxe de policia que s’apropava i em vaig adonar que tot s’havia acabat.
Els darrers raigs del sol es perdien més enllà de l’horitzó. D’un moment a un altre s’aproparia la infermera per informar-los que el sopar era a taula.
I ara què? , va preguntar el primer ancià -.
Sabeu que aquesta nit passen Superman per la tele ,- va informar el tercer ancià-.
Un altre cop? – va dir el primer ancià -. Quines collonades de pel·lícules!