La publicul

Un relat de: Societat Anònima
He llegit que a un noi australià li han multat amb 608 euros per ensenyar-li el cul a la reina Isabel II d’Anglaterra quan anava acompanyada del seu marit: un de tants ceros a l’esquerra que pul•lulen per les monarquies mundials. La pregunta que em ve lògicament al cap és: la reina va mirar? Perquè, d’acord, el noi potser no s’assembla a Brad Pitt, però estic segur que és el cul més rodonet i musculat que la monarca ha vist en dècades i, per molta reina que sigui, les hormones són les hormones. A més a més, el cul estava decorat amb els colors de la bandera australiana, suposo que amb els seus estels i tot. Si fos la bandera de Japó ja haurien sortit uns quants acudits homòfobs.
Tanmateix, més enllà del que pugui representar per aquella dona permanentment cabrejada amb el món, del fet resulta fàcil extreure una conclusió: ha pensat algun publicista en treure un profit a aquesta superfície del cos com a element d’insercions (no sé si és la paraula més adient) publicitàries. Un cop esgotades gairebé totes les possibilitats i totes les tècniques, queden els culs. Grans, petits, rodonets, adiposos… És o no és una bona idea? Podríem anomenar-la publicul. Molts futbolistes ja la porten als pantalons. Però un cul, en el seu aspecte més natural, causaria més impacte. Al cap i a la fi, és el que pretén la publicitat.
Us imagineu quines campanyes electorals més maques? Ja no es faria la tradicional enganxada de cartells sinó enormes flashmobs de polítics ensenyant el cul. Rajoy i la gavina, Rubalcaba i la rosa, CIU i el seu somriure… TV3 hauria de mesurar la mida de tots els culs per acomplir estrictament la llei electoral. Els periodistes continuarien, això sí, sense signar la informació electoral. Al final, els ciutadans acabarien votant el millor cul. Que és més o menys el que es fa ara perquè hi ha discursos que provenen d’una certa aerofàgia intel•lectual.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer