La polla d'agost

Un relat de: Tanganika
En Vicenç, un home grassonet, de nas ganxut, galtes rogenques i camacurt, s'acabava de jubilar. Havia estat pagès tota la vida i les anteriors. La seva dona, la Teresa, l'havia triada (això creia ell) robusta, amb complexió de barril de rom de filibusterisme. I poc presumida. I sense gust vestint. I autoritària.

Amb el temps, i com passa a totes les cases (o es vol) els fills van campar. El gran es va ajuntar amb una panamenya dolça i alegre que el va acollir quan en Sergi, de trenta-nou anys, rebotia per Amèrica Llatina fugint d'estar a casa amb una pensió d'amb prou feines quatre-cents euros mensuals, una baixa eterna i nefasta deguda a una triple operació a l'esquena en haver pujat tot sol una assecadora d'un primer a un àtic o 'si no ho fas no em serveixes'. Al jefe, amic del pare, no se'l podia contradir. Igualment van acabar enemistats. I en Sergi, quan es va sentir amb forces, va optar per respirar aires nous, viatjar precàriament i la part posterior del cos que s'aguantés. Pel que feia al germà, en Francesc, de trenta-set, que posseïa el talent de convèncer amb eloqüència, feia d' "encolomador' d'unes pastilles-panacea, les famoses 'Herby-life', que àdhuc curen ràbies contra governs i més depressa que els gurús que s'anuncien com els més ràpids en la matèria. Venedor d'èxit, en Francesc compartia duplex amb la tercera Montse de la seva vida. La primera l'havia embogit amb els pits ufanosos. La segona, amb unes mans hàbils. I aquesta, amb un cuixam tan engalipador com la propaganda d' 'Herby-life'.

En Vicenç trobava a faltar els nois. Per acabar-ho d'adobar se'ls havia mort en Bingo, el gos de raça indeterminada, tan falaguer i acompanyador. L'havia colgat sota una figuera coll de dama a punt de donar fruits (li encantaven, a en Bingo!) al costat del safareig on el gos grisenc pelut diabètic perdut s'abeurava i es refrescava. Si és que l'animal hagués de passar al més enllà que tingués provisions, i va somriure plorós, en Vicenç, amb aquella vena de la immortalitat amb influència egípcia, arran d'un documental que no feia massa havia vist.

La Teresa treballava a la lleteria-formatgeria 'Tel Làctic' des dels disset. En Vicenç, ara ociós i avorrit, l'anava a veure i ella l'havia d'avisar constantment que no posés els dits a les puntes de les tetilles gallegues. L'home no podia fer cap gràcia, ella li tallava les ales en sec, la Teresa que no tenia temps per a res més que netejar la casa, cuinar cassoles i visitar la mare a la residència.

La Teresa va haver d'organitzar-ordenar a en Vicenç el que havia de fer cada dia, cada hora i cada minut. I ell complia per estar ocupat. Però quan arribava la nit i no obtenia cap recompensa de més feina de bon feinejar al llit, sentia com una indignació i una tristesa barrejades. No havia d'haver llogat la terra, que el distreia, escoltant la seva dona i les ànsies de més diners amb els quals s'estaven fent construir a poc a poc un xalet a Lloret, a hores, quan el paleta no era a la presó per robar joies i diners a turistes russes octogenàries a canvi d'haver-los hidratat el cony.

La libido vicenciana recordava quan la Teresa havia estat prenys, l'olor embriagadora-mantegosa de gotes de calostre que maldava per sortir d'unes mamelles exuberantment plenes setmanes abans de parir. I com s'hi abraonava per xuclar i com ella indefectiblement l'arraconava, amb hostieta inclosa, que allò no li pertocava pas. Aquella flaire exquisida, d'altra banda, aconseguia més clientela a la botiga i els propietaris li apujaven el sou una mica, cada vegada fins acabats els alletaments. I la Teresa d'aquella quantitat extra en feia allitament en una guardiola més amagada que els seus baixos durant la quarenta. I és que equivalia a un cap de setmana a Rupit a veure la matança del porc i a visitar uns cosins llunyans d'una tia-besàvia distant i tornar carregats de botifarres ufanoses que delien a la Teresa, en Vicenç callat amb les mans sobre la bragueta i la paradoxa punxant.

Quan en Francesc va tallar amb la tercera Montse després de nou anys de convivència, a la Teresa no se li va posar gens bé. La tenia per la jove com cal, simpàtica i comunicativa, espavilada i culta. Aquesta Montse sogra-empedestalada, un dia que va anar al banc a arreglar uns trimestrals per a l'escola on s'encuidava de la comptabilitat, es va enamorar del que la va atendre, un tal Carles molt ben plantat amb somriure blanquejat semestralment. Van encetar una conversa locuaç que els va sorprendre agradablement, com si fossin vells coneguts. La gent fent fila, animats per una noia rapera que els marcava el ritme, es feia venir raspera acompassada per fulminar la xerrameca. I ells dos van sortir a fer un cafè. I qui sap on paren.

La Teresa païa el disgust amb dosis de magdalenes de crema, encara que cada deu li engradissin un sacsó de l'assortiment que tenia distribuït per l'abdomen. En menjava a cada hora d'àpat amb dos cafès amb llet sencera. Si les veïnes que volien fer safareig en volien informació, del trencament d'aquella parelleta mona i ideal, ella experimentava una puja calòstrica antinatural, una secreció agra i fètida. Els sostenidors, empudegats, havien d'anar de dret a les escombraries. Amb tot, les xafarderes no perdonaven. Bé que la Teresa n'havia sabut amb els ets i els uts dels perquès i dels coms d'escàndols amorosos de les altres cases i n'havia fet comentaris jutjaires a dojo. Ah, noia, però si t'afecta a tu ja és una altra cosa! De resultes, contrariada, va esdevenir més dictatorial amb el marit i ell, per esbargir la boira, va fer veure que començava a sordejar. Ella aleshores cridava i no li deixava fer la migdiada remenant sorollosament cassoles plenes de croisantets amb musclos i vedella que portaria a la sogra a la qual era pastada i que havia començat a desequilibrar-se a una edat similar, en començar a tenir converses amb la televisió en color i emparanoiar-se en abrigar-la amb un mocador de farcell perfumat amb esperit de vi de romaní.

En Francesc, afligit -i l'Herby-life' no ajudava gota-, incapaç de sortir del cercle viciós de les Montses, va fer mans i mànigues per trobar-ne una altra. Internet, déu condescendent, l'hi va aconseguir. Aquesta Montse, professora de piano, li tocava les tecles amb harmoniosa sensualitat i composava melodies transportadores inspirades per orgasmes d'alt standing. Va tenir la certesa que seria la seva Montsy-life.

La Teresa va calmar-se en conèixer-la. Va voler creure que aquella 'jove' seria la dadora d'un futur nét i es va relaxar amb la tasca de fer peücs i robeta de nounat que més d'un cop es tacava d'esquitxades de suc dels rostits.

-Una altra medalla!- exclamava, i picava de mans.

En Vicenç, amb aquell panorama demencio-depriment, patia més que mai carestia sexual . La imatge de la Montse nova de trinco, d'aspecte ardent, feia que se la pelés amb una freqüència malaltissa. I les fotos de la sudamericana d'en Sergi, amb una silueta sinuosa per a caure de cul, li accentuaven la dèria.

Aquell estiu es va decidir a visitar Cala Agustina, una casa de cites entaforada en un bloc de pisos de mala mort a la sortida del poble veí, a tocar de la deixalleria i del cementiri. Amics perdularis li havien fet saber que les orientals s'havien de tastar, aquelles complexions de nena i aquella estretor d'obertura que agarantia esgarips que els augmentaven la lascívia i els regalaven èxtasis animals.

En Vicenç hi va conduir ben d'amagatotis, un capvespre, amb ulleres de pasta ocupant-li mig rostre, roba deixada per un dels cràpules i amb l'excusa d'un partit de futbol al Canal Plus a casa d'en Ramon. Part de certesa hi havia: li calia un canal carnal.

Li va tocar la dona que es feia dir el mateix nom que el burdell, una xinesa d'uns vint-i-cinc anys i que era la principal. Aquell rostre quasi rodó, la pell blana de color serós, la indumentària sexy lluent i cenyida, el fet d'haver-se atrevit a arribar fins allà, la càrrega que acumulava...Una musiqueta incitaire, una beguda estimulant, la seducció de l'exotisme, l'allau de desitjos obscens va precipitar-se per acomplir-se.

L'Agustina somreia de forma apresa per excitar. En Vicenç es va abraonar a aquella fesomia decorada per a la pornografia, a aquella nina plaent. La va acular contra una paret, li va abaixar la cremallera del body d'estampat pell de tigre, va invadir els pits menuts ben fets, va xarrupar amb vici uns mugrons avesats a ser magrejats. La noia gemeguejava creïblement, els ulls obliqüus pintadíssimis, els llavis de vernís, l'expressió embriagadora. El jubilat va treure-li la peça de roba regalimant babaies de cargol i més empalmat que no recordava en la vida. La dona, que duia sabates de taló de dos pams, en un moviment dissortat va relliscar amb la bromera. Va poder evitar caure i va quedar de quatre grapes. De seguida va ser posseïda pel mascle, trepant incansable, amb sacsejades mastodòntiques insistents. No va tenir temps a fer-li posar protecció, la noia, i ni s'hi va amoinar. Havia estat tan inimaginablement intens que dominada per la insensatesa va deixar-se repetir la follada uns quants cops, els clímax en alça, fins la parella finalment exhausta va caure rendida sota una imatge de la deessa Elefanta, la de les vint trompes.

Aquell mes calorós la mare de la Teresa, l'Àurea, se l'enduien de la residència a estar amb ells. La Teresa feia vacances i s'estalviarien un mes de pagament de centre. Mare i filla dormien juntes, la Teresa fascinada com quan era una criatura escoltant històries que la vella sabia de memòria i que havien estat trasmeses de generació en generació via oral. En Sergi i en Francesc, si les llavors havien estat ben posades, també les contarien a la seva prole, s'esperava. L'àvia, amb el tant per cent de trastocament, barrejava espais, fets i personatges, però ho aguantava una mena de màgia que s'anomena ximpleria incompresa i totes dues reien a cor què vols cor que desitges. S'adormien amb les abdominals i les galtes adolorides, somrient. Aleshores en Vicenç, sigilosament, abandonava la llar per dirigir-se a Cala Agustina.

Arribat setembre, es van acabar la luxúria per força. En Vicenç es va trencar una cama anant distret pel carrer, la ment farcida de fantasies eròtiques. Li van enguixar i la passió va haver de ser aparcada amb una ràbia que, de retruc, va provocar-li un infart que li va causar una pèrdua de desig i temor a la mort si li venia cardant extraconjugament.





El dia de Nadal seien a taula la Teresa i en Vicenç, en Francesc i la Montse (embarassada de tres mesos), en Sergi i la Isadora (vinguts a passar aquells dies i ella embarassada de cinc mesos) i l'àvia duta de la residència. La Teresa s'havia atabalat amb l'enrenou i el rostit, desatès, ella abstreta amb les llanes, les banyes de croisanets van enganxar-se a la terrissa. La boteruda Teresa, secundada per sa mare, culpava als de la pastisseria que els havien pintat massa amb rovell d'ou o s'havien errat empolvorant-los amb sucre llustre. La menja principal a fer punyetes, es van haver d'acontentar amb entrepans de llengua de vedella que encara conservava pèls que feien pessigolles a la gola. L'ambient s'animava amb les rialles o pets degut a la no contenció d'aquella sensació. La vella Àurea, engrescada, va sotsobrar de la cadira, va tombar un pessebre passa-com-puguis amb figures de plàstic que tenia a tocar, el nen Jesús, lleuger, va sortir disparat i va acabar entre les fulles d'una planta d'interior, cosa que va enrigolar-los més, Teresa inclosa, que havia begut més vi del compte per ofegar la mala llet.


Va sonar el timbre i el fill gran va anar a obrir. De seguida era al menjador, seguit d'algú. Una meuca maca vestida ordinàriament, pentinada amb un monyo tibat, extremadament maquillada. Les joves de seguida van observar que un ventre incipient malmetia el tipet de l'oriental.

En Vicenç va quedar clavat a la cadira.

L'Agustina, decidida, va explicar-ho amb tota naturalitat. Fil per randa. No mirava enlloc, concentrada en els mots que havia preparat, pronunciats a poc a poc i amb èmfasi, com gravats. No només volia la criatura -estava encetant el segon trimestre de gestació- sinó que a més volia el pare. I amb aquestes paraules va lapidar el discurs. Les boques dels presents ,de badades, ferien les comissures. En Vicenç s'hagués transmutat en el Nen Jesús amagat al ficus benjamina. A la Teresa li venia una imatge d'agulles de fer mitja i vinga teixir robeta i vinga bebès.

L'àvia es va mirar el gendre, que no sabia fer més que tremolar com una fulla, capacitat teatral zero. Va estossegar. Es va ajustar la dentadura, s'hi va acostar i li va fer uns copets amb el bastó abans de deixar anar una dita popular que va passar al singular:

- Polla agostina, pel desembre gallina.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

216 Relats

219 Comentaris

132279 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Al terrat de la meva infantesa amb el llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats' (Nova Casa Editorial, abril 2015).