La Pluja

Plou damunt de Barcelona. La tardor anuncía la seva arribada amb xàfecs imprevistos... a fora, els vianants s'apressen carregats amb bosses del centre comercial de la cantonada, dels grans magatzems d'un xic més enllà, de les botigues de la zona. La pluja cau intensa omplint de gris un dia ple de blau tan sols començar el matí... és per això que cap dels badocs d'allà fora, ha pensat en agafar un paraigua...

La Lorena observa l'escena desde la finestra de les oficines on treballa desde fa uns mesos. Ja és gairebé l'hora de plegar i avui, extranyament, cap dels seus jefes s'ha mostrar especialment actiu durant la tarda... reunions, gent suposadament important a les sales de juntes, els jefes llepant el cul a aquests individus suposadament importants però fent-se els gallets davant les secretàries... trucades intempestives en un dia finalment tempestuós.

No deixa de mirar el carrer, dreta davant la finestra amb un got de cafè de maquina que agafa de forma negligent... ha d'anar amb compte de no tacar la moqueta. Mira el seu voltant. Decididament és l'oficina més gris on ha treballat mai... fins i tot el vestuari és gris degut a la norma que obliga a dur pantalons, jaquetes, bruses discretes i faldilles no menys discretes, gairebé de novicia. Un monestir comparat amb altres llocs on ha treballat... una botiga de fotos, aquell estudi d'arquitectura... vestía com volia, com li demanava l'humor, el cos, les ganes de sentir-se guapa o passar desapercebuda. Aqui no, aqui cada dia se sentia de la mateixa manera, uniformada. Les companyes de feina alegraven força aquella situació, al menys fins el moment en que la van canviar de secció degut a "reajustos organitzatius". Ara les veia ben poc... i treballava menys, cosa que la neguitejava força.

Els seus ulls verds no deixaven de mirar sense veure res la cadenciosa caiguda de la pluja... la mirada absorta, completament aliena al seu voltant que també era aliè a ella i que semblava no veure l'esvelta figura que en aquell moment era allà, inmòvil. "Ja deuen ser gairebé les set" va pensar. Hora de plegar. Hora de plegar? "Si", va dir-se a si mateixa... llavors es va adonar que en tota l'estona no havia begut ni un sol glop de cafè, que ja era fred. S'havia passat l'estona colpejant lleugerament el got de plàstic amb una ungla. Estava nerviosa? no... enfadada? potser... potser si, amb si mateixa. Amb la seva vida...? potser si...

De cop i volta va tornar en si, es va girar i centrant la seva mirada i la seva expressió va recollir les seves coses. Aviat, avançant pel passadís que la conduía als ascensors -la Lorena no és una dona que camina, sino que avança- la seva mirada va tornar a centrar-se en el no res... se sabia el camí de mèmòria, pitjava el botó de l'ascensor per instint, s'obrien les portes i ella avançava cap a les escales del parking... un sou mediocre però això si, una esplèndida plaça d'aparcament i vals restaurant per empaperar una habitació. Se li va escapar un mig somriure sarcàstic... "quins collons... i se suposa que m'he de sentir com una reina"

Instint... el seu cap era en un altre lloc, en un altre moment. Va entrar dins el cotxe, va engegar el motor, va posar la primera... tot mecànic, com el motor que brogia davant seu. I altre cop dos ulls verds que no veien més enllà de si mateixos però que la conduíen amb seguretat cap a la sortida. Una salutació amb el cap, un mig somriure cap a una companya que també marxava. Rampa amunt... en sortir de l'edifici el vidre es va omplir de llagrimes.

Ulls verds plens de pluja, el camí cap a la inexistència, la ruta de cada dia amarada de tristesa, la grisor violenta esclatant contra el seu cor... que havia passat? que havia fet? no entenia res... tan sols sabia que a migdia havia començat a ploure a la seva vida.

Ràbia, impotència, frustració... "per què... per què... per què...?" el seu cervell no deixava de sotmetre-la a aquesta pregunta una vegada i una altra, sense comprendre o potser sense acceptar que no obtindria resposta. O que la resposta seria adotzenada, banal, insuficient. La resposta tan sols li donaria el motiu per entendre per què dins seu continuava plovent, per què la pluja de l'exterior li semblava el millor decorat macabre per aquell moment estúpid...

Moment estúpid... amb un gest va engegar els netejaparabrisa per adonar-se que havia d'eixugar-se les llàgrimes... no hi veia. I quan hi veia no s'hi veia. No es veia a si mateixa, completament desdibuixada per les llàgrimes que queien, que regalimaven, per les finestres de la seva ànima...

Discussió. Trencament. Absurd. La seva vida viatjant sencera cap a la cataracta del no res que tan familiar se li feia... un munt d'il·lusió, amor, afecte, esforç... tot baixant pels ràpids del temps que desguassaven a la claveguera de l'oblit, un oblit impossible, contingut pel fons de la seva ànima que cridava com mai havia cridat per molt que el crit se li fés familiar. Si, l'havia sentit altres vegades, profund, dolorós, provinent del fons de l'existència i de l'origen de la creació, fent-la sentir feble, idiota, insegura, lletja... "per què... per què... per què... per què... per què...? El seu cervell, el seu cor, el seu estómac... cada centímetre del seu cos feia la mateixa pregunta i no trobava res dins ella que li pogués respondre.

Ficció. Havia viscut una ficció... havia viscut una ficció? tot era un engany? ...per què no se sentia estimada? feia temps, si... feia temps. D'ençà un parell de mesos ja no, per molt que els protagonistes, l'escenografia, els fets i les paraules li haguéssin dit que si, feia temps que quelcom dins ella i dins la rel·lació s'havia trencat... un tros de plata envoltant un dels seus dits, ornat amb brillants, li recordava el salvavides que ella havia intentat llençar per impedir el naufragi... ara el seu cor s'ofegava en un mar gris d'incomprensió, de "per què... per què... per què...?

Mica en mica va començar a veure la seva vida, els ultims dos o tres anys passar davant seu, rere els vitralls de la seva ànima pels quals continuava rajant la pluja... què era allò? una repetició sàdica del que ja coneixia? el mateix drama de Prometeu encadenat a qui una àliga li devora el fetge cada dia, que li torna a creixer per ser devorat el dia següent... el dolor familiar i sorprenentment desconegut. No, no volia acostumar-s'hi, però coneixia tan bé aquella sensació...
Sísif condemnat a fer pujar una enorme roca muntanya amunt per descobrir, un cop al cim, que tornava a rodolar per la vessant contraria... quan la Lorena pensava que ja hi havia arribat, que se sabia la seva vida de memòria, que podria per fi descansar, ser algú amb una vida fràgil pero possible... la seva vida sencera rodolava per la vessant contrària a les seves esperances, la vessant de la desesperació... "I ara, què?"

Havia deixat de ploure. El parabrisa era irisat de gotetes que en el caient del dia reflexaven el magenta, el taronja, el roig intens, el blau i el gris marengo d'un cel que timidament s'obria... però dins seu seguia plovent, encara que les llàgrimes haguéssin deixat de lliscar per les seves galtes. La seva vida, en una moviola macabra i sàdica seguia escolant-se pel desguas...

Fragilitat. Engoixant sensació d'ingravidesa. Por. Angoixa. Terror... "i ara què?" Se sabia forta però odiava haver de ser forta. Sabía que tan sols pensava que era forta en el pitjor moment de la seva vida que, fos quin fos el que hagués estat, era sempre el pitjor. Era forta si... fins quan hauria de recordar-se a si mateixa que ho era? que era ferma, que sempre s'aixecava després de caure, que era un esser fabulós reconstruint-se a si mateix de tal manera que ja no recordava els plànols originals de la casa... d'aquella casa de joguines que era ella, on tant bé s'hi estava, on tanta cura tenia de si mateixa. Aquella casa de joguines des dels finestrals de la cual demanava que la miméssin, que estiguéssin per ella... mentre deixava ben clar a tothom desde la seva façana, no impostada sino autèntica, que era una dona... pura alquimia.

La Lorena sabía que tornaria a aixecar-se, tornaria a lluitar i tornaria a ser feliç... tan sols el dubte pregon de saber si la propera seria la de debò, la que ella sempre havia esperat, li corsecava el cor... però si, lluitaria.

Tan sols es pot lluitar de peu, plorar de peu, patir de peu, somriure de peu... si es vol ser feliç sabent que es pot ser feliç.

Barcelona, 5 d'octubre de 2003