LA PEDRA

Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament, portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recordo aquell indret al qual pertanyia, i aleshores faig un somriure i dono gràcies per haver-la descobert.
Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habito, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...
Amb llurs suors prenia l’alè d’aquelles dàdives sota la xafogor de la canícula o els freds del Nadal.

Però, el diàleg ha estat el fet cabdal d’aquesta experiència meva, res d’auriculars a les orelles! La conversa sorgeix espontàniament quan un estima allò que considera el seu propi cos, quan es percep l’existència a través de tot allò que viu al teu voltant i et sents arbre, oreneta, flor... aquest amor tan intens i inefable que fa sentir-te identificat amb la totalitat. És aquest meu univers qui em dona consciència de la realitat i origina la veu del silenci, missatges ocults de les creatures que em són revelats, reflexionats, on l’acció de l’home vers la natura, les seves ambicions i actituds, sempre en són tema central.
És aquesta la meva veritable religió, allò que em relliga amb el misteri, l'infinit, l'invisible, amb tot ens i el cosmos. Açò mateix és Déu, símbol de vida que a cada pas dona testimoni d’aquest protagonisme del qual participo.

Avui mateix, com atleta de l’esperança, surto a córrer amb el puny clos, dintre viatja aquesta pedra empresonada durant tants anys cap aquella senda vigilada per les ones, paraules de mar que encantaven aquell indret ple de pau i de vida, de cascall i fenoll marí, d’abelles i papallones, de llangardaixos i carrancs llicenciosos corrent entre aquelles pedres que em veien passar.
El sol de l’estiu escalfava tota aquella comunió, i la seua sentor em fa feliç la ment mentre arribo amb ella a la caseta del darrer home que ha viscut “naturalment”, aquí, al final del camí que acompanya el blau de tots els blaus. Encara veig la seva barqueta varada a la platja, mitjà de vida, el pou, l’horteta, i l’olor dels segles que m’arriba de la seva xemeneia mentre un altre avi, allà a la vora, mira fixament el toc amb el que alguna rascassa feia cosconelles la seva canya ancorada al pedruscall banyat. Tot es concentra en mi. El pas del temps dona confiança, coneixença i estima.

Però el progrés ha perdut la vergonya, no pregunta, parla massa i molt de pressa, crida insultant la bellesa i la serenitat, el sentiment i l’estima, i agredeix a qui mai no ha tingut necessitat de comprar-li modernitat.
Avui no queda res de tot allò, així ho ha sentenciat la nova llei, la mateixa que no li va preguntar a aquell últim home lliure si era feliç sent pobre, sinó que va confiscar-li la barqueta per no poder pagar-se un norai, a més de prohibir-li agafar polps, eriçons... Són els temps del turisme, les massificacions i els nous negocis.
M’ature, obro la mà i veig aquesta pedra, sóc al lloc d’on la vaig agafar, on la vaig separar del seu entorn, de l’espai que ocupava i del seu temps, temps de respecte, d’admiració i d’entesa entre l’home i la natura durant segles. Actualment és un munt de formigó dit passeig marítim i fet a crits de progrés: Perquè tothom puga gaudir-lo! Això vocifera.

Tot te el seu temps, el seu ritme, la seua època, nosaltres teníem la joventut per gaudir d’aquella senda verge i fascinant, però el progrés ho modifica tot tècnicament, perquè, diu, s’ha “d’aprofitar” el temps... el temps “s’aprofita”?

Si, jo em vaig aprofitar d’aquesta pedra, ara me n’adono que te memòria, que és viva i que li he furtat una part de mi mateix... sagrada. Li demano perdó i la llanço a la mar, lluny.

Potser algun dia, quan l’acarone el vent, tot haja tornat a l’establert per la vida. Des d’avui sóc atleta de l’esperança.