La paradoxa de l'aigua

Plouen suaument les aigües oceàniques
des d'un arbre de núvols madurs de Sol.
L'estiu resta lluny, i amb ell, també, les mans
que vestides floten als quatre cantons.
El silenci comença abans del silenci
i absent dels inicis sense data fixa
grata l'eixorca mesura de les coses,
el silenci s'inicia en les paraules
i fineix més enllà de l'adéu d'aquestes.
Plouen suaument les aigües dins de mi
molt abans de la melodia perduda
que íntima aflora quan no hi ha ningú més,
i heus ací les boques plenes sens destí,
la gran paradoxa dels camins humans,
i a voltes la prova que ens destreu la culpa
i l'híbrid sentit de la correspondència.