La mort de la vida

No m'agrada res del que fan a la televisió, últimament sempre es parla del mateix: que si una bomba ha matat 25 persones a Palestina, que si els Estats Units d'Amèrica volen negociar amb Aràbia Saudita, que si... Tot gira al voltant d'uns interessos, i per aconseguir-los som capaços de fer-ho tot. Ara, tothom diu que es viu en un món injust i cruel, però, dic jo: s'hi ha viscut d'alguna altra manera en aquest món? En la meva època, i parlo de 70 anys enrere, també es vivia aquesta violència, però es vivia més de prop que no pas ara.

Jo gaudia el millor que podia de la meva adolescència ,vivia a Barcelona amb el meu germà i els meus pares El meu pare treballava al poble nou, en una factoria tèxtil. Era una fàbrica immensa, en aquells anys 30',el poble nou era un conjunt de naus industrials on milers d'obrers deixaven suor i sang per obeir les ordres del patró.

Alfons XIII ja era història, i Alcalá Zamora havia proclamat la segona república espanyola el 14 de abril de 1931.S' iniciava el bienni azañista, amb clares tendències socialistes i de progrés, però el mandat tan sols li va durar fins al 1933,on s'imposà a les urnes el CEDA. Aquí a casa en Macià aprovava l'estatut d' autonomia, i anys més tard Lluís Companys proclamava l'Estat català, tot i que la llibertat tan sols ens va durar dos dies...
A les eleccions de 1936,la coalició de partits d' esquerra en sortiria guanyadora ,i Manuel Azaña tornà a ser escollit president.

A casa, el pare tornava a somriure; les condicions laborals de Can Ferreres eren força dures, cada dia a quarts de sis ja era rumb a la fàbrica, i no tornava a casa fins ben entrat el vespre. La mare era serventa a una casa de rics ,a Sant Gervasi -si no recordo malament- .Treballava pels Güell, que ens havien llogat un petit pis al carrer Ferran, on per festes es maquillava amb llums i serpentines que donaven un toc alegre i vital a aquell petit passatge

Aquell dissabte, dia 18 de juliol de 1936, va ser quan va començar el malson. Militars comandats pel General Francisco Franco es van sublevar contra la República. A Barcelona també l'exèrcit es va alçar en armes.

En aquells moments jo no era conscient del que estava passant, pensava que era diferent del que passava cada dia i que no tenia perquè ser dolent. Els meus pares i el meu germà, el Joan, tampoc m'ho van explicar, em van dir que era molt complicat i que no ho entendria. Se'ls veia massa nerviosos. Ells van sortir al carrer, igual que molts obrers, a demanar armes per lluitar contra els sublevats.

Vaig deixar de fer vida normal, més que res perquè a la ciutat s'havia deixat de viure de forma normal. La gent es veia preocupada, amoïnada, trista ... La meva mare va deixar de treballar, ja que la casa on treballava havia estat regirada i els hi havien requisat totes les pertinences de valor i, es clar, el primer que van fer va ser desfer-se del servei. El pare se'n va anar al front a lluitar al bàndol dels republicans, el meu germà, segons deia la meva mare, també ajudava però d'una manera especial.



Ja havien passat vuit mesos d'ençà que va començar aquella guerra. A partir d'aquell moment em vaig adonar que tot el que estava succeint no podia ser bo de cap manera, però la meva mare es negava a explicar-me el perquè de tot allò. Les coses a casa es van anar complicant: sense el pare, a casa, no teníem menjar i la mare s'havia posat malalta. El menjar, a més a més, va començar a estar racionalitzat, i moltes vegades no n'hi havia. El Joan no havia aparegut en tot un mes i el pare només ens havia escrit una carta.

Una nit vaig sentir la mare que estava plorant, vaig anar a la seva habitació i la vaig veure plorant amb una carta a la mà; malgrat no saber res de res ,vaig agafar-li aquell maleït full de color ocre, i vaig llegir amb la veu tremolosa: Es de nuestra obligación informarle de que,desgraciadamente,Don Aurelio Solé y Mas falleció el día 11 de agosto de 1937,dando su vida por la república en combate. Ho firmava Fernando López Villalba, tinent de la 6ena brigada mixta de l'exèrcit republicà.

La mare no tenia esma. Va ser llavors quan vaig començar a sentir realment dolor, un dolor que encara el sento dins meu i que mai oblidaré. Em van matar el meu pare; aquells feixistes m'havien matat el meu pare! En aquell instant vaig pensar egoistament, no ho nego; perquè el meu pare? Vaig caure a terra, plorant en silenci, a costat de la mare. No vam deixar de plorar fins que els nostres cossos ja no van aguantar més i van adormir-se cansats.

L'endemà va arribar-nos una carta del Joan, li vaig llegir a la mare. A la carta deia que d'aquí a poc vindria a casa. La mare se li va dibuixar un somriure curt i fals. En Joan ja sabia que el pare era mort, però encara tenia ànims, encara tenia ganes de lluitar i guanyar la guerra; tot i els nacionals ja tenien bona part d'Espanya sota el seu domini. A les cases, les poques que resistien als bombardeigs, només i quedaven dones i nens; i de dones no gaires tampoc, perquè moltes anaven a ajudar als hospitals a curar ferits.

La meva mare ja estava molt malament, malgrat tot l'esforç que posava jo en aconseguir medicaments o trobar metges. Em sentia impotent, petit, miserable, el que ha perdut en el joc. La meva mare s'estava morint i jo no podia fer res més que contemplar-la i mullar-li aquella tovallola vella que tenia al cap. Cada cop eren més propers de casa els bombardeigs, havia pensat de traslladar-nos a un lloc més segur, però com ho podia fer amb la mare malalta? Tot d'una, van començar a trucar i donar cops a la porta desesperadament, jo no sabia que fer, i si eren militars? Però el dubte no em va durar gaire. La porta, que ja era molt vella, es va obrir i va entrar en Joan.

Havia arribat el meu germà, molt nerviós. Em va dir que havíem de marxar ràpidament. Em va estirar per un braç i se'm va endur a fora del pis, però jo li vaig dir que hi havia la mare a dins. La va anar a buscar, jo ja estava a fora al carrer. El vaig veure que baixava veloçment amb la mare als braços, em va dir que el seguís que aniríem en un lloc segur. Van començar els bombardeigs molt a prop nostre. Jo seguia al Joan, que malgrat que duia la mare als braços, corria més que jo. Jo sabia perquè no corria. No tenia ganes de corre, no tenia ganes de continuar vivint. Perquè ho havia de fer si estava sola? El pare ja no hi era, la mare s'estava morint i en Joan... En Joan. Si jo l'abandonava segurament ell també ho faria, ell que s'havia sacrificat tants cops per mi, es mereixia que almenys algun cop ho fes jo per ell.
Vaig intensificar la marxa i vaig atrapar en Joan. Tots dos corríem i ploraven a la vegada, però el vent sens enduia les llàgrimes i ens feia veure més forts, més homes.

Vam arribar en un refugi antiaeri. Ens vam aturar i vam deixar la mare a terra. La seva cara blanca, els ulls tancats, els llavis morats, el seu cos dèbil i prim. Tots dos li vam agafar una mà. Estava glaçada. Va tornar a passar, un altre cop. Es va morir. Ens va deixar sols. Aquelles forces que mentre corria em van ajudar, ara em van abandonar. Aquell vent que m'havia eixugat les llàgrimes, me les va fer néixer per enèsima vegada.

Després, lamentablement les coses van continuar i van acabar molt malament per a molta gent, sobretot pels que van intentar resistir i aguantar però van perdre, els republicans. Nosaltres, el meu germà i jo, vam ser els guanyadors d'una rifa. Una rifa que era molt més important que la loteria de Nadal, i ens va tocar el primer premi. I quin premi aquell! El premi que m'ha deixat recordar tot això, el premi que ha fet possible que els meus néts vinguessin a felicitarme avui,dia del meu 79è aniversari.El premi que ha fet possible que la meva dona m'abraci i em besi cada nit. Aquest premi que, passi el que passi, sempre hem de vigilar de no perdre'l; que passi el que passi l'hem de gaudir al màxim, que passi el que passi no hem de renunciar a ell per falta d'ànims.
Aquest premi és el premi de viure; i només pot ser abolit per una única desgràcia, la mort. Per això, sobretot, sempre pensa el perquè es un premi. I si encara no saps veure el perquè ho és, engega la televisió.