Cercador
La mà ocupada
Un relat de: Joan G. Pons- Compartir:
Sóc observador, i gaudeixo i aprenc, de les conductes humanes quotidianes.
I ara, escric sobre un gest molt habitual. La mà amb el mòbil. Gairebé puc escriure "la mà enganxada al mòbil.
Aquesta ocupació és molt curiosa. Durant uns 10 minuts, en diversos moments i llocs, he observat unes 74 persones amb la mà ocupada pel mòbil.
I els llocs són variats. Sobretot al carrer i també a la taula d'un bar. I també a un vagó d'un tren de rodalies.
I tota aquesta gent porta una bossa. Una bossa on deixar aquest aparell. Doncs, no, a la mà ocupada o enganxada. Costa detectar la diferència.
I m'atreveixo a opinar (opinió opinable) que això és una senyal de dependència. I dependre no és bo.
Dependre és perdre més o menys l'atenció per viure i conviure amb espontaneïtat. És un lligam amb un aparell que paradoxalment ofereix una tecla per desconnectar.
Tota dependència és una forma d'esclavatge. Una pèrdua de llibertat. Un valor personal.
-Hola Joan
-Hola bon amic Follet
-És molt fort, tot això que escrius.
-Per què ?
-Dibuixes què el mòbil és com una cadena.
-Sí
-Joan tu tens mòbil ?
-Sí
-I....
-L'utilitzo com un mitjà de comunicació.
-I....
-El mòbil no és l'esclavatge. És portar-lo a la mà i mirar contínuament...
-No el portes a la mà...?
-No. Si truco contesto. I a vegades tinc trucades perdudes.
-Et molesta.
-Tot al contrari. Valoro trobar la trucada perduda. I decideixo.
-Podries escriure un llibre.... Joan i el mòbil
Tots dos amb un somriure, ens acomiadaren.
Comentaris
-
Reflexions[Ofensiu]Nyanga | 16-09-2009
Tens moltissima raó Joan...som tan esclaus de tot allò que podem prescindir...massa sovint ens encaparrem amb coses superflues i sense sentit, coses com el mobil..per mantindre'ns la ment ocupada, per no pensar, per evadir-se de allò que realment és important, una mirada o un somriure..
Jo també he optat pel mode silenci..aixi la llibertat és una mica mes propera!e
Enhorabona pel text i les reflexions que hi conlleven! -
Quanta raó tens, Joan![Ofensiu]Núria Niubó | 16-09-2009
Recordo que fa uns anys, es començaven a veure pel carrer persones "parlant soles" , jo em vaig dir que mai faria una cosa així.
Què li passa a la gent, no tenen espera?
em preguntava,
És senten sols ? ...
Com una invasió els mòbils han entrat a les bosses i butxaques de tothom, en son esclaus.
Per a mi, en un principi aquesta "joguina" semblava la solució de qualsevol situació. Per sort, va arribar el temps en que em vaig adonar que n'era presonera, però ah! , no, no, addicta al mòbil no!
Ara sovint es queixen perquè no contesto. Ja fa temps que el "Modo silencio" és el meu aliat.
Em va costar prendre la decisió, semblava que feia una falta.
Va valer la pena ara em sento més lliure!
Una abraçada,
Núria
-
Som esclaus del mòvil?[Ofensiu]surina | 13-09-2009
Hola Joan,
Al llegir aquest relat he recordat un dia en que la meva fila petita escribia un missatge a una amiga. Estava devant meu, i jo me la mirava esperant que acabés, sense dir res. Van passar uns quants minuts i llavors ella va aixecar el cap i em va dir - Això de la cominicació és molt important - jo vaig assentir
pensant que aquell aparell m'estava incomunicant amb la meva filla.
El mòvil, molt pràctic, però ens domina massa vegades.
SALUT,
Irene Tironi