La llibreta vermella; Vuitè capítol: L'empremta d'un instant

Durant una temporada em vaig dedicar, a estones lliures, a l'art de la fotografia. Amb la perspectiva que em donen els anys passats, ara me n'adono que amb la retenció del temps en un instant buscava la immortalitat, la pervivència d'un moment, que, com tots, és irrepetible. Cercava la bellesa, en aquells moments, en la llum (fascinat des de que el vaig descobrir per la pintura de Sorolla), en les imatges, en la composició, en les línies, en els volums. Durant dos o tres anys vaig fer unes dues mil fotografies. Anava, sempre que podia, amb la meva bossa de color crema, en la qual portava el cos de la cambra, una PRAKTICA LTL 3 reflex i les diferents lents, des del gran angular fins al teleobjectiu; algun filtre, algun accessori, carrets, etcètera.

Va ésser un període intens, subjugat per la llum i el color. Vaig immortalitzar el cel de tramuntana del capvespre, la sortida del sol sobre un Mediterrani profund i calmós, les capritxoses formes de les gotes de pluja sobre la carrosseria d'un cotxe aparcat. També vaig fer retrats: Noies, models no professionals, de les quals vaig esdevenir notari de la seva bellesa fugissera. Sempre veia les persones, els objectes, el paisatge com un element susceptible d'ésser fotografiat. De vegades em maleïa, davant la magnificència de l'espectacle canviant d'un capvespre, per no haver portat la cambra. Era un caçador, un ensumador de fotografies, fins al punt que, quan anava amb alguna persona i portava la meva Praktica, l'oblidava completament i em dedicava a mirar pel visor i disparar una i altra vegada. No solament em seduïa la temàtica si no també l'enquadrament. Aquest és un aspecte que depèn totalment del fotògraf i que pot variar ostensiblement el resultat final. Un mateix tema pot tenir així mil imatges diferents, cada una d'elles interessant. Alguna pot resultar original, altra sorprenent o bé conformar un entrellat de línies i volums dotat d'un gran atractiu. Quan experimentes amb la càmera descobreixes un món infinit de possibilitats, ple de colors, formes i textures que t'atrapa i et captiva.

Per què ho vaig deixar? A vegades penso ( I també ho creia llavors) que em vaig adonar que la bellesa d'un moment no la podia captar, en tota la seva extensió, una imatge. Que, encara que molt important, la vista no és l'únic sentit que intervé en una percepció vital i que la impressió d'un moment que queda en el nostre cervell és impossible d'enregistrar per una càmera fotogràfica. Vaig pensar llavors que aquella recerca d'aquest quelcom intangible és també una característica comuna d'escriptors, pintors, escultors, arquitectes...Tots els artistes busquen il·lusòriament reflectir les sensacions que els hi produeix la natura, l'amor, la memòria, les emocions. El resultat és sempre insatisfactori. L'obra d'art no és mes que la plasmació de la incapacitat notòria de materialitzar el que pertany al pantanós i movedís terreny de l'inconscient.