La llibreta vermella: Nit de tricornis (segon capítol)

La història que vaig a explicar té elements que la poden fer inversemblant. Això es deu al fet de que els esdeveniments varen succeir en les darreries del franquisme, en l'agonia pràcticament, i molts dels joves que em poden llegir pensaran que això és un relat de ficció. Res més lluny de la realitat. Els fets són verídics i venen avalats per persones que les varen viure en el mateix lloc dels fets. La història és increïble però per fer-nos una idea que ens ajudi a situar-nos en l'època que en va ésser el marc, caldria dir per començar que estem parlant de la nit del 26 de setembre de 1975. La data, en aquest cas, precisa, la recordo per un fet de gran rellevància que es va produir en la matinada que va seguir a aquella nit històrica: El 27 de setembre del 75 varen ésser afusellats els darrers executats del franquisme. Tres membres d'E.T.A. I dos del F.R.A.P (Frente Revolucionario Antifascista Patriótico) varen ésser posats davant d'un escamot d'execució. La mort de'n Franco el vint de novembre següent va propiciar que aquestes fossin les darreres condemnes a mort del franquisme. Els dies anteriors a les execucions es varen succeir les mostres de protesta a tota Europa. Fins i tot, el Papa va demanar clemència. Hi havia manifestacions a Paris, a Roma, a Brussel·les. A Lisboa els manifestants varen assaltar l'ambaixada espanyola.. Hi havia remors d'una possible marxa des de Perpinyà que es dirigiria a la frontera. Com es pot suposar, la guàrdia civil a Portbou estava en estat d'alerta màxima. Hi havia una certa tensió en l'ambient. Les protestes a l'estranger eren silenciades pels mitjans de comunicació de l'època però el meu pare i jo escoltàvem Radio Pirineus en la que col.laboraven exiliats dels franquisme. Recordo aquells fets com si acabessin de succeir. Feia una nit d'acabament d'estiu no gaire freda. El meu pare i jo varem sortir a donar una volta. Quan arribàrem al passeig varem veure un grup de gent encuriosida al costat de la parella de la guàrdia civil amb les metralletes al muscle, que miraven cap a l'interior d'un bar , una mena de barraca feta amb fusta i pintada de blau, amb el sostre d'uralita al que popularment s'anomenava "Can Parrita". Hi havia vidres trencats i restes de fusta per terra. Ens varem acostar el màxim que ens permetia la presència sempre intimidatòria de la parella i varem veure un cotxe allà a dins. En l'interior i en el seient del conductor es podia veure clarament la figura d'una persona sola amb el cap caigut. El primer pensament va ésser que l'home havia tingut un accident i s'havia encastat dins el bar. La situació d'aquest, al costat de la carretera, així ho feia sospitar. Afortunadament, el bar, en aquella hora de la nit (cap a quarts d'onze) estava tancat, donat que la temporada estava ja molt avançada i el propietari no devia fer gaire negoci. A partir d'aquí, amb les explicacions que ens varen donar alguns veïns en veu baixa (el silenci era un valor molt ponderat en aquella època) i sempre sense fer gaire grupet, doncs les reunions una mica nombroses estaven prohibides, ens varem assabentar dels fets. La història del cotxe encastat a can Parrita està forjada de conjectures, hipòtesis, suposicions. Res se sap en realitat, excepte alguns fets demostrables que varen ésser referits per testimonis visuals.
Fent un resum de les diferents versions, podríem dir que, en un moment indeterminat de la nit (entre les deu i les onze) un cotxe alemany es va acostar, venint des de Cervera, a la frontera franco-espanyola. Aquí les hipòtesis són variades: No se sap si el cotxe va parar un moment o no, si la policia francesa estava al cas o no, així com l'espanyola, és a dir es desconeix completament la maniobra que va fer el conductor i les circumstàncies de l'estat d'alerta de la policia duanera. El cas és que el vehicle va passar de llarg sense aturar-se i va seguir avall cap a Portbou. Cal esmentar que la carretera internacional puja des de Cervera fins al Coll dels Belitres a on es va establir ja fa molts anys la ratlla fronterera. Després hi ha un pendent d'uns dos quilòmetres tortuosos fins arribar a la vila. Quan l'alemany va arribar a les primeres cases del poble, la guàrdia civil ja l'estava esperant però, com que es varen posar uns a un costat de carretera i els altres a l'oposat, el tiroteig va provocar, a part de la mort del conductor que es va encastar a can Parrita, una ferida en el peu d'un dels tiradors i , com a danys col·laterals, un noi que llavors tenia uns dotze anys i anava en bicicleta pels volts del lloc del fets, va rebre un impacte de bala en l'estómac.
Per més que he buscat a Internet, fins i tot en alemany, alguna referència a la nit d'aquell dia, no he trobat res, com si ningú hagués volgut conservar la memòria d'aquella nit. Dies després es va dir que el forense, en fer l'autòpsia, havia trobat alcohol a la sang del difunt. Aquella nit, amb el meu pare, varem escoltar altra vegada Ràdio Pirineus. Hi havia un sidral a Europa considerable. En la meva ment de disset anys es va començar a obrir una primera escletxa, la meva innocència política va trontollar, vaig comprendre que alguna cosa no quadrava quan la informació que rebíem era molt diferent segons la font i el meu cap va començar a fer càbales . Dos mesos després va morir el dictador, però aquella nit aparentment tranquil.la d'estiu en que el poble va ésser escenari d'un tiroteig, mai es podrà esborrar de la meva memòria.