La llibreta vermella: Allò que el vent no s'endugué (primer capítol)

Hi ha una dita que assegura que les paraules se les emporta el vent. El refrany ens avisa que no podem fiar-nos de les promeses. Però a Portbou aquest proverbi es podia interpretar moltes vegades de manera literal. Quan s'esqueia la festivitat del Dòmund, cap a l'octubre, en el campanar de l'església s'hi col·locava un altaveu pel que alguns voluntaris, gent de missa evidentment, feien les proclames de rigor convidant a la gent a fer una donació amb solidaritat amb el tercer món. Com a banda sonora d'aquestes crides a la generositat dels vilatans, es podia escoltar música que devia provenir d'un tocadiscos (pels menors de trenta anys, un artefacte amb un braç articulat i una agulla en el seu extrem que es col·locava sobre un disc de vinil que girava sobre una plataforma mòbil). Recordo com si fos ara que aquell dia les orelles del portbouencs eren martiritzades sense pietat pels potents xiulets de "El pont sobre el riu Kwai" distorsionats fins a la inaudibilitat pel vent huracanat que escombrava cada racó del poble i amenaçava amb endur-se el campanar directament cap al cel. Tot aquell muntatge de música castrense, aliances interessades entre militars i religiosos, la força desencadenada dels elements i la considerable alçada del campanar, juntament amb l'estretor pròpia de la vall de Portbou, em provocava un efecte messiànic, apocalíptic, com si fos la veu tronant del mateix Déu, un déu venjatiu, propi de terribles passatges de l'antic testament, el que vingués a anunciar-nos personalment el compliment de les profecies i la inevitable fi del món.
Tanmateix, aquesta festa solia ésser bastant divertida pels col·legials. A l'escola, els mestres ens distribuïen per grups i anàvem amb un carretó a demanar per les cases si tenien draps, parracs, diaris, roba vella o botelles. Tot allò al final es venia i es treia algun caler. Així es contribuïa a la causa de la generositat amb els "negrets", en un temps en que la immigració d'africans era purament testimonial. Els diners s'enviaven al tercer món a través de l'església. Llavors no hi havia O.N.Gs ni res que se'ls hi semblés i els missioners eren els ambaixadors de la bona voluntat dels parroquians. A vegades, la foscor del vespre ens havia sorprès amb aquells carros de fusta, amb baranes de ferro sobre rodes de goma, plens fins a dalt de rampoines que avui anirien directament al reciclatge, però que, en aquell temps, es podien malvendre a pes. Hi havia un home amb roba fosca, mal vestit i amb una boina al cap que duia unes balances de l'època anomenades romanes i ens comprava tot el que li portàvem. N'obteníem quatre duros, però amb aquella bona acció teníem assegurat el primer visat en el nostre particular passaport cap al cel. Eren temps de missa, de primers divendres de mes, d'olor penetrant d'encens, de presència constant i aclaparadora de l'Església que condicionava i dirigia la vida social de la gent. El Dòmund era una de les primeres oportunitats que teníem per a fer-nos un lloc en el món pietós dels adults, a través de la pràctica de la virtut teologal de la caritat.