La inaccessibilitat dels serveis socials

Ja sabem totes de fa molt de temps que els serveis socials estan retallats: hi ha pocs ajuts per a pagar pisos, per a emancipar-se, etc. Aquest són els serveis als quals la gran majoria hi accediríem i ja sabem com es de complicat d'arribar-hi,de manera que ens hem buscat la vida d'una altra forma o ho hem deixat per avorriment. Sota el meu punt de vista, no és correcte perquè hi tenim dret, perquè no tenim pas la culpa que res es pugui aconseguir en aquesta societat sense diners, els ajuts en aquest sentit són lícits, no hi estic d'acord amb allò que els ajuts suposen donar corda al sistema, pitjor és haver d'aconseguir els euros treballant en feines que no ens agraden, els ajuts és el mínim de dignitat per haver-nos esclavitzat a un sistema on o hi jugues o ets humà mort. I aquesta almoina miserable hauria de ser concedida sense condicions en forma de renda bàsica, només pel fet que els bitllets "oficials" no els podem pintar nosaltres i són l'únic que ens permeten accedir encara a alguns serveis importants (desplaçaments, sanitat, comunicacions, educació, etc.), que evidentment es poden anar reduint amb el temps i amb la conscienciació.

Ara bé, aquest escrit no serà per a reivindicar això, potser un altre dia sí ho serà, sinó per a destacar la terrible inaccessibilitat per aquelles persones que viuen en situacions marginals, "marginals" en majúscules, factor al qual se sumen les retallades que esmentaven. Hi posarem un exemple, tot i que hi haurien molts més, com els de i les rodamons. Pensem ara en una dona que viu en una comunitat de deu veïns en un lloc apartat i pateix violència de gènere. Què podria implicar això? Entre altres circumstàncies podria passar que no pogués trucar per telèfon, perquè dia sí i dia també el té controlat, que no tingués diners, ni feina, així doncs que tampoc tingués saldo, que no tingués amistats perquè no la permeten sortir de casa, etc. En definitiva, l'aïllament imposat, en diferents graus a què fa referència la violència. Volem destacar, que això pot ocórrer des de qualsevol cultura, però encara és complica més si la persona és estrangera, perquè sovint en aquest estat d'incomunicació, no ha pogut ni aprendre la llengua.

Si un dia, la vida la porta a denunciar, és a dir a comunicar públicament que està patint i que vol la detenció de l'agressor,ara per ara, tant sols una resposta policial, veurem que no només li cal això. Es troba en el més pur estat d'abandonament i aïllament. Perquè ajudar a posar una denuncia és el més "fàcil", la qual cosa no és motiu per a no fer-ho, és clar. Però que hi ve després? També hi serviria el cas d'una rodamon de ciutat gris, que vol viure sota un sostre o ha estat maltractada i vol canviar de vida, etc. Canviar de vida!
D'entrada, aquella persona només sap que necessita dues coses: menjar i diners: per a desplaçar-se, trucar algú, arrengar els diferents tràmits, completar la dieta, etc. Aquestes són les necessitats bàsiques a les quals se suma òbviament, la de tenir un habitatge que ella no podrà mantenir d'entrada a causa de les circumstàncies que hem explicat. És impossible guanyar per pagar un lloguer de la nit al dia, de cap manera i sobre tot, si no parles la llengua, sinó pots trucar a les feines, ni desplaçar-te fins a elles, si no coneixes ningú. Pot semblar una situació extraterrestre. Doncs no ho és en absolut a Roda de Berà ha succeït i a molts altres llocs. I la constatació és terrible: qui és pobre no té gens fàcils el camí de sortida de la misèria perquè li calen traductores d'una llengua: "La de la vida millor", que no coneix. Aquí hi ha el gran problema com s'aprèn la llengua de "la vida millor"?Allò que semblava inherent a les persones, el sistema les demostra que no la saben o que no són prou per a gaudir-ne amb el nivell que han assolit d'aquest llenguatge.

Tornant al nostre cas, el de violència de gènere hi ha un ajut per al menjar que es diu "clases pasives" que es pot demanar a hisenda, en alguns centres de serveis socials ni el coneixen, també hi ha la possibilitat de tramitar el títol de família monoparental, d'obtenir un ajut per a pagar el lloguer fins a 3000 euros pendents. Com veiem, hi ha maneres per a no quedar-se sense habitatge i per a complementar el lot de menjar miserable que donen als serveis socials per a tot un mes, afegirem, que el que triguen és una agreujant més, és clar. Però insistim, el cas, com deien, és que les persones que ho necessiten no ho saben i qui ho ha de tramitar o no ho sap tampoc, greu! o no té cap voluntat de tramitar-ho, per ordres de retallar o pel que sigui. Serveixen les disculpes? Sempre he cregut que sumant incidències es poden plantejar millores al sistema! Aprofitem per a dir-ho, perquè cansa sentir allò de "no hi puc fer res". Però, allò que s'observa és com s'imposa la via ràpida que és : entre d'altres la de donar a entendre a aquella persona que li cal canviar de municipi, que no la poden ajudar perquè hi ha crisi, etc. Crisi? Mantenir un banc costa més diners, no? Molts més, estem parlant d'evitar que una persona emmalalteixi i de permetre que visqui amb dignitat, sota un sostre i amb menjar!

Amb tot aquest panorama, centrem-nos en un missatge que és el de fer arribar a tota la gent afectada per la pobresa que tenen drets!!!! Malauradament ells no ho llegiran perquè no fan servir Internet, entre altres motius. Dir-los i dir-nos que és injusta la inaccessibilitat burocràtica i miserable del serveis socials! I ara per ara a aquelles persones que els acompanyem animar-nos a investigar en els túnels foscos dels serveis socials, a reclamar els nostres drets i els dels i les altres persones, a exigir que aquests "serveis" siguin més planers, i que els i les pobres puguin canviar amb les seves capacitats presents les seves vides. Que no volem més traductores manipuladores, ni d'altres variants, de la llengua dels pobres sinó més accessibilitat, que tot sigui més fàcil i entenedor per a les persones directament afectades! I com no per acabar, que per cada banc que no s'ajudés es podria ajudar a molts pobres!