La guerra silenciada

Pobre Jofre, era una despulla humana, tenia la ment estupiditzada, però el seu aspecte no ho reflectien del tot. Era un home moreno, seriós, amb bigoti, gras, amb mirada fèrria com la d’un guàrdia civil dogmàtic i tenia una veu dolça d’haver-se barallat ben poc. Realment, no havia fet res a la vida, i mira que costa fer una afirmació d’aquest calibre. La seva família el portava els estius a una caseta que tenien a la costa, el deixaven allí, com a un infant a la llar d’infants i l’única cosa que feia era mira els cossos de les dones, o bé les cercava a la platja o bé abusava de l’observació de la seva veïna que n’estava fins al capdamunt d’ell. La Joana quan el veia allí plantat observant-la quan ballava o prenia el sol, li venien unes ganes de cridar-li que era un tros de lluç i que es dediques a una altra cosa, però s’ho va pensar força fins que es va decidir, perquè pensava que l’ofendria, i la veritat és que aquell tros de lluç no sabia ni el que es feia. I així passaren els dies, fins que un matí que la Joana ballava i el personatge palplantat l’observava, es va apropar a la tanca i li va dir.

-Hola, bon dia, saps que em molestes?

-És que m’agrada, balles molt bé.

-Em sembla molt bé –li va dir- però si em continues observant trucaré a la policia.

L’home va començar a malparlar i va marxar amb la cua entre les cames cap a casa.

La Joana n’estava tipa dels bojos i dels no tan bojos, i sabia que els temps canviarien que la seva vellesa l’hauria de viure de forma agressiva com tantes altres dones i en silenci, perquè els homes de la seva edat s’havien espavilat per a fer amistat amb les joves i això no era el pitjor, és que a ella i a moltes les havien insultat en silenci, però les joves se’ls havien cregut, així que ella esperava amatent que aquelles joves que es pensaven que havien descobert la veritat de tot plegat es fessin velles també i patissin el mateix que ella havia patit i havia volgut explicar molts cops amb desinterès absolut per part del jovent. Li havia tocat una generació difícil d’homes estúpids i de bojos insolents, però la vida encara podia donar moltes voltes.