La Guerra que la República semblava haver guanyat.

A la ràdio han tornat a dir que un nombrós grup d'estudiants ha estat brutalment reprimit aquest migdia al oposar-se a les forces de l'ordre en la que ja és la quarta manifestació d'aquest mes. Realment la situació és difícil. Pocs ens podíem imaginar fa onze anys quan acabà la Guerra Civil, que el vell fantasma de la repressió als incomformistes tornaria a sorgir.

Recordo amb nostàlgia aquell matí de l'1 de maig de 1939, quan després d'acabar amb les darreres resistències feixistes a Burgos, Salamanca i Sevilla, les milícies del Front Popular feien l'entrada triomfal als principals passejos de les ciutats espanyoles. A la frontera, milers de falangistes i simpatitzants de l'alçament de 1936 fugien camí de l'exili en busca de l'ajuda d'una Alemanya nazi que començava a trontollar a causa de l'imminent II Guerra mundial.
Fugien fontera enllà tots aquells que no havien mort en el camí. Tots aquells que havien plorat l'execució pública del General Franco en plena Plaza Mayor de Madrid, i també tots aquells que preferien marxar del seu país abans que viure en una societat proletària.

Jo era un dels molts milicians del POUM que durant la primavera de 1937 va veure amb bona cara el "Pacto de las libertades" que va fer l'aleshores govern de Largo Caballero, en el qual es posava de manifest la total solidaritat entre milícies anarquistes, comunistes i independentistes. Enrere quedaven les disputes per l'edifici de la Telefònica de la Plaça Catalunya de Barcelona o els mal entesos per la nacionalització del Banc d'Espanya. Poc a poc, les tropes insurrectes van anar perdent pistonada en els territoris ocupats davant la sorprenent onada solidària per part de països com el Regne Unit o França, que van aportar milícies de solidaritat internacional per ajudar al govern republicà davant l'ofensiva franquista.
Amb poc menys d'any i mig, l'exèrcit nacional es va desmembrar per divisions internes entre falangistes i carlins. Mentrestant, les tropes populars reconquerien els terrenys perduts gràcies a una organització perfecte per part de les milícies republicanes, que havien inspirat la seva tàctica ètico-militar en la que Trotsky havia fet al 1919 amb l'Èxercit Roig davant la resistència monàrquica a la Revolució d'Octubre.
Així doncs, es pot dir que la Guerra s'acabà l'1 de maig de 1939. A alguns indrets del centre i el nord d'Espanya va ser necessari reinstaurar l'administració republicana que havia estat abolida amb l'ocupació franquista, però a d'altres llocs, com aquí a Catalunya, la Generalitat va seguir vigent ja que en cap moment les tropes rebels van aconseguir penetrar al territori. Una perfecta resistència durant la batalla de l'Ebre i una millor organització en l'intent fallit d'ocupar Barcelona per part dels nacionals van ser la clau de la victòria de la resistència revolucionària a Catalunya.
Potser per aquests motius, la societat catalana havia estat de les poques al llarg del territori espanyol que havia viscut una revolució pararl.lela a la necessitat de frenar l'ofensiva franquista. La revolució prolètaria a Catalunya era un fet, i gairebé totes les ciutats i pobles havien col.lectivitzat els seus comerços, indústries i serveis. Tanmateix, el ferrocarril i els bancs havien passat a mans de les organitzacions sindicals i polítiques, i la Generalitat seguia vigent amb un govern format per anarquistes, socialistes i catalanistes.

Durant els primers anys de la post-guerra, el govern de la República reinstaurat a Madrid va haver de fer front a nombrosos intents de cop d'estat per part dels perdedors, que en cap moment van abaixar la guàrdia. Aquest fet va provocar la primera crisi del govern durant la post-guerra, i fou aleshores quan Largo Caballero deixà el lloc de 1r ministre a Juan Negrín, del PCE. Negrín, de tarannà comunista, va optar per reinstaurar la Guàrdia d'Assalt dissolta per petició dels anarquistes, i al mateix temps va aprovar l'opció que l'exèrcit enviés diverses milícies a la II Guerra Mundial per tal de lluitar al bàndol aliat al costat de la URSS d'Stalin. Aquest fet va comportar discrepàncies entre els sectors més llibertaris del Congrés i els sectors més moderats, ja que tant els uns com els altres opinaven que Espanya, com a país no-bel.ligerant, tenia el dret a no internvenir en la Guerra Mundial. Molts van ser els que lliurement van allistar-se a la resistència francesa o a les columnes de l'Exèrcit soviètic, però en cap cas estaven conformes a anar obligatòriament al camp de batalla europeu.

Finalitzada la II Guerra Mundial i el.liminada l'alemanya de Hitler i l'amenaça del feixisme, la URSS d'Stalin va reclamar a la República tot l'arsenal armarístic i militar que anys enrere els havien facilitat. La situació embrionaria de l'economia espanyola va fer que la demanda rusa fos rebutjada per part del govern de Negrín, i això va comportar l'inici de la sovietització de la República espanyola.

Es van produir les dimissions de ministres il.lustres com Miguel Hernández o Antonio Machado, i al mateix temps van iniciar-se enfrontaments al carrer entre anarquistes i falangistes que encara volien guerra. L'afany d'una societat en pau va fer que la repressió fos molt dura per part d'uns i d'altres, i va ser a partir d'aquell moment quan el procés col.lectivitzador iniciat anys abans al país va aturar-se per complet.
El govern va fer una política minoritzadora davant les comunitats històriques, al.legant que els nacionalismes repercutien de forma negativa en l'economia comuna del país. Es va obligar a expulsar de qualsevol govern autonòmic als polítics anarquistes o trotskistes. Stalin, en un viatge oficial a València, va afirmar que la República espanyola havia de ser un exemple de futur i prosperitat per la resta de pobles d'Europa, però que de cap de les maneres es podia permetre que organitzacions llibertàries o nacionalistes ocupessin càrrecs de govern. Segons ell, l'estat dels treballadors no creia en diferències culturals.

La Generalitat de Catalunya va perdre competències bàsiques davant l'estat, de la mateixa manera que el Congrés va aprovar la Llei de regions estatals, on suprimia la independència política de Catalunya, Galícia i Euskadi, i convertia a aquestes tres comunitats històriques en regions estatals del mateix nivell que Múrcia o Castella la Nova. El nou sistema regionalista va abolir els auto-governs per aplicanr-hi diputacions regionals, mentre al mateix temps la nova Llei Laboral obligava a imposar un salari únic i idèntic a tots els treballadors, fent que totes les fàbriques col.lectivitzades hagessin d'iniciar procesos burocràtics per posar els seus treballadors en nòmina.
El que anys abans semblava ser l'inici cap a la societat prolètaria ara es convertia en un clon idèntic d'una URSS que patia la crisi més important de la seva història després que Hongria resistís a l'afany colonialitzador d'Stalin.

L'onada d'atemptats per part d'organitzacions feixistes a Santander i Madrid va derivar en la Llei General de partits, en que el govern suprimia i il.legalitzava qualsevol partit polític o organització sindical aliena a les idees del comunisme. Això va comportar que organitzacions que havien quedat molt malmeses després de la Guerra com Falange Española o el Partido Tradicionalista quedessin fora de combat, però també va significar que organitzacions sindicals com la CNT o partits com el POUM fossin il.legalitzats degut a la seva descomformitat al govern estatal. Davant aquesta crisi, el govern de Negrín va celebrar eleccions al febrer de 1947, i ja que els únics partits que s'hi presentaven eren el PCE, el PSOE i Izquierda Republicana, es va reeditar el govern anterior.
Manuel Azaña, president de la Republica, va dimitir, i el seu lloc el passà a ocupar el lider comunista Santiago Carrillo, un històric combatent republicà durant la Guerra Civil.

La situació a Espanya no era gaire favorable als interessos del govern, i menys quan a Catalunya partits com ERC o Estat Català no havien aconseguit ni un escò al Congrés dels Diputats degut a la persecució institucional sobre els partits nacionalistes.
La gota que va vessar el got van ser els conflictes violents durant una manifestació de caire anarquista a Barcelona, on després de protestar pel centre de la ciutat davant la criminalització del govern sobre la CNT, alguns espontanis van intentar ocupar l'edifici de la Diputació de Barcelona controlat pel PSUC. Davant això, la Guàrdia d'Assalt va respondre amb repressió sobre els manifestants, i per tal d'aturar als insurrectes del Palau de la Generalitat van haver d'utilitzar les armes. En un dels trets disparats pels policies, va caure abatut Bonaventura d'Urruti, històric militant anarquista que havia lluitat aferrissadament per la defensa de Madrid durant la Guerra Civil.
Aquest fet va ser un trasbals per tota la comunitat llibertària de la República, que es va manifestar al llarg de tot el país amb manifestacions i actes bandàlics en contra el govern de Negrín.

Protestes, protestes i més protestes per tal de recuperar allò que els falangistes ens volien pendre fa una dècada. Protestes, protestes i més protestes per tal de retornar l'esperit progressista i llibertari d'aquella República del Front Popular.
El govern s'omple la boca amb propaganda política on es mostren camperols guarint el camp o obrers del ferro treballant incansablement a la fàbrica de forma satisfactòria, però res d'això podrà amagar que la República espanyola s'ha convertit en una república de la por i la desigualtat. La democràcia sembla que fa anys que va fugir, i ara sols serveix el discurs d'aquell que honora les gràcies soviètiques.
En un dels darrers llibres que m'he comprat, "Rebel.lió a la granja" de George Orwell, s'hi troba una frase que reflecteix de forma evident la realitat actual d'Espanya: "A vegades, entremig de tanta igualtat, n'hi ha uns que volen ser més iguals que d'altres."

A vegades la coherència topa de cara amb l'afany de poder, i sols fa fal
ta encendre la ràdio per adonar-se que mai plou a gust de tothom.