La guerra de l'enciam

Fa temps, quan sovintejaven els atacs per part de pagesos francesos a camions espanyols que portaven productes agrícoles cap a Europa, els de la Trinca varen compondre una cançó que, com era habitual en ells, abordava el conflicte en clau humorística. Quan les coses es posaven malament les pastanagues feien de projectils i les albergínies de míssils. Plantejada la música com un popurri de jota aragonesa, marxes militars i melodies patriòtiques, la lletra és hilarant des del principi fins al final i és un exemple de l'etapa més creativa del grup de Canet.

Ja fa uns dies que veiem volar les pastanagues ( carrotes a l'Empordà) i les albergínies i ja es comencen a esmolar els ganivets i els tallants per si es reprenen les hostilitats. Ara el conflicte, però, no té res a veure amb la guerra del francès que parodiava La Trinca, si no que apareix com una veritable conflagració civil entre dos dels màxims representants de la cuina catalana. Per mirar de posar pau, el consell de gurus dels fogons, que reuneixen més estrelles (Michelin, això si) que un sopar de l'Alt Estat Major de l'exèrcit, ja ha dit la seva i ha recomanat prudència i contenció, que cada qual vagi al restaurant que vulgui i que tothom té dret a guanyar-se la vida com li vingui bé: Cuina tradicional contra cuina de laboratori. Les receptes de l'àvia Remei enfrontades a les esferificacions, que només són acceptades pels partidaris del menjar de tota la vida per a fer mandonguilles. El debat està servit (mai millor dit) i tothom hi dirà la seva. Ai, si en Josep Pla aixequés el cap!

A mi, que sóc partidari de la cuina tradicional, cada vegada em resulta més difícil trobar un restaurant que no sigui d'avantguarda i que m'ofereixi una vedella amb bolets, per exemple o un bon suquet de peix, o un bacallà amb samfaina o un guisat com cal. No hi ha manera d'evitar els entrants a base d'amanides variades, espàrrecs, patés o melons amb pernil i els segons plats que queden reduïts a les galtes de porc i la coneguda varietat de carns a la brasa, acompanyades per patates fregides sovint immenjables i postres que, si només vols un flam o un suc de taronja acabes pagant a preu d'or. És a dir, que vagis a on vagis, quan surts del restaurant, sempre tens la desagradable sensació de que has pagat car el servei que t'han ofert.