La Gran Ironia

Vet aquí la Gran Ironia,... Aquella que és manifestament risible,
Que és òbviament constatable,
Que és fefaentment afirmativa,
Que és denotada imperfecció de l’esperit.

Vet aquí la Gran Ironia,... Aquella que esborrona els racionals,
Que menysté tota ciència escrutada,
Que renega de la veritat impia,
Que estreny el cercle on s’ha perdut l’oremus.

Vet aquí la Gran Ironia,... Aquella que conté la saviesa,
Que conté el quid de la qüestió en l’aire humit,
Que conté l’enginy abans de ser dissenyat,
Que conté el concepte, inaudit, de la genialitat.

Vet aquí la Gran Ironia,... Aquella insubordinació a les raons seculars,
A l’equació... Que es resol amb solvència,
A la serietat... Que castiga l’exaltació,
A la serenitat dels qui es confonen amb el paisatge.

Vet aquí la Gran Ironia,... Aquella que sobresurt del mantell tridimensional
Amb promontoris il·lusoris i crestes solemnes,
Amb serralades de muntanyes boscoses,
Amb cada puig i cada enuig sobresortint del contorn.

Vet aquí la Gran Ironia,... Ella, la incontestable.
Ella, la constatable magnificència de l’humor flagrant.
Ella, la indiscutible reina de l’odi a la por irracional.
Ella, la indissociable estultícia de l’amargor més rància.

Vet aquí que no hi ha ironia, sense passió idealista,
Sense divina compassió dels àngels voleiant pel cel,
Sense revisió, a consciència, dels esgrogueïts pergamins,
Sense atemorir el pelicà que té un peix al pap.

Vet aquí que hi ha ironia en una ampolla de vi,
I en cada centímetre cúbic d’alcohol ingerit,
I en cada baf d’un alè incorruptible,
I en cada reverberació de l’abstemi raig ultraviolat.

Vet aquí la Gran Ironia de tot plegat,
De tota raó esgrimida sense pensar,
De tota espontània diligència escrita,
De tot renec a la indisposició espiritual.

Vet aquí la Gran Ironia de tanta serietat,
De tanta indulgència amb dosis de recriminació,
De tanta pulcritud insigne dels temps per venir,
De tanta remor a odi resclosit i recança a canviar.

Vet aquí la Gran Ironia,... Tan poc útil als fonaments,
Tan poc útil per satisfer els cors d’emocions estridents,
Tan poc útil per esbandir allò que molesta al lliure albir,
Tan poc útil per construir bombolles de totxo perennes.

Vet aquí la Gran Ironia dels temps passats,
De glòries intempestives excavades en qualsevol indret,
De passats que foren presents alguna vegada,
De relleus generacionals en indústries seculars.

Vet aquí la Gran Ironia de l’obsolescència programada,
I del créixer i multiplicar-se,
I de l’estimar als altres com a tu mateix,
I que creuràs uns manaments que no manen gaire.

Vet aquí la Gran Ironia del destí,
Aquell destí que sotmet un poble al dictador,
Aquell destí que dicta sentència, sense fer judici,
Aquell destí que fa judici, sense esgrimir raons.

Vet aquí la Gran Ironia de la història,
Aquella història que fa una radiografia opinable,
Aquella història que la saben alguns,
Aquella història, fruit dels esforços de multituds.

Vet aquí la Gran Ironia... No?