La gata amb botes

L'Eli volia ser gata amb botes, de gran. I a l'escola estudiava el just per aprovar i no haver de repetir curs. Sabia que no existia la carrera de 'gata amb botes' i per això se li feia feixuc haver d'aprendre res que no hi tingués a veure. Com es feia, per fer-se créixer una cua que semblés la fi d'una oració interrogativa? Com es podia tenir uns bigotis fins, elegants, felins? Com....i tants coms!

De gran es va voler fer dir Senda, escurçant el nom a la catalana (que ja tocava!).

Va cremar els llibres a la llar de foc tota sola (no tenia família feia sis vides i la tieta mig bruixa era al sot feia dos novembres) mentre cantava 'marrameua torra castanyes' amb veu molt molt miolaire. S'estava començant a transformar.

La Senda -ex-Eli- va somriure palplantada davant el mirall gros de les golfes, aquell que havia sentit a dir que era màgic i hi creia. Màgic el dia adecuat. I havia de ser aquell: un dimarts tretze que fes tretze dimarts tretze que hagués tronat tretze vegades seguides.

Va sentir com el cos li canviava. Ho desitjava tant que encara va ser tot plegat més ràpid.


Ben aviat, abillada amb botes de pell de xarol vermell, minifaldilla curta curta, mitges de xarxa grossa, top daurat llampant i jaqueta de pell verd vironera la gata amb botes era al carrer. Quins ulls de desig, quina boca de llavis petoners, quin cos esbelt i flexible! La Senda remenava la cua, tenia les orelles atentes i els bigotis a punt. Quan ensumava els bons gats els atreia i ells no hi podien fer res. Era la gata amb botes!

El veïnat sentia miols d'èxtasi cada nit. I podia seguir les aventures de la Senda quan sortia a la teulada amb l'amant de torn i es rebolcaven i empalmaven postures que era 'un contento' (paraules del Ramonet, un veí que patia de catarates que no se sap com se li van curar tafanejant tot allò). La gent feia cua (més cues?) i l'enveja va començar a niar als cervells de les dones del barri, fartes de dur rulos al cap en permanentar-se i d'anar vestides amb bates destrempadores on hi cabien més quilos dels que tenien.

Sí, la gata amb botes va fer un gran bé en aquella zona mediocre i miserable.

No van trigar gota en imitar-la amb la roba i el comportament. I amb alta fidelitat.
Les dones estaven en zel de mitja tarda en amunt cada dia, cada dia.
Els homes no donaven l'abast. Elles al matí havien de reposar de tanta farra i ells havien de fer el dinar, treure la pols, escombrar, fregar...enrere quedaven els dies distesos de fer panxa davant la tele al tresillo llardós, criant panxa i fumant el que fos o de jugar a la botifarra al bar de mala mort de la cantonada...
Aquells marits inútils i aquelles dones patètiques havien canviat.
Ara tot era gaudi, alegria, marxa.

Però la gata amb botes va morir un dia gèlid de gener. Una teula trencada i lliscosa i es va estimbar. El cos d'un mite entre sang que omplia el carrer. Silenci. Miols dels incondicionals (tothom). La sang es va assecar i no s'ha pogut treure mai.
Mentre hi sigui, aquella gent duu la vida que duu i els està bé.