La dona dansaire

Ineluctablement era una dona vella, amb els seus fràgils cabells blancs i la seva cara de de dolç paper maché amb replecs ondulats. Caminava a un ritme frenètic tota somrient per l'andana en direcció a Reus. A pas lleuger, es parlava i es cantava i alhora iniciava passes de dansa com si l'acompanyés també un airós ballarí, però no, dansava sola, somreia de vegades pel seu interior i d'altres estrepitosament, i vinga dansar! la dansa no la deixava mai.
En un inici passava desapercebuda, però quan els moviments ja van ser nombrosos amunt i avall de l'andana, eren pocs els ulls que no la guaitaven amb atenció, primer amb sorpresa i després amb un inevitable somriure. Quin món particular amagava aquella dona! Quin trist passat! Era boja? No ho sé, però entre els riures dels companys i companyes d'andana em van venir unes ganes boges d'acompanyar-la potser al so d'un altre melodia, però això segur amb un gran somriure interior. Com preparar-me per allò que segur que m'esperava: la gran dansa de l'embogiment ¡