La Diligència.

Donald Stockton estava cansat de cavalcar, el desert D'arizona era una marca implacable que per sempre deixaria empremta en la seva ment. Tot just tenia un glop d'aigua en la seva cantimplora. Feia dos dies que no menjava. Es dirigia al comtat de Nilsville, al nord de Roctat, i seguia la ruta que marcava la seva brúixola.
Començava a notar els efectes de la calor abrasadora que assolava la zona i sabia que li quedaven encara dos dies de viatge cavalcant dia i nit. Es preguntava perquè Jeremy Zolder, el seu soci, va decidir quedar-se a les afores de la ciutat de partida on havien escasses possibilitats de treballar, però va comprendre que no tenia la força necessària per desplaçar-se a Nilsville en un llarg i tortuós camí. No obstant això, Donald tornaria a buscar Jeremy un cop estigués ja establert però aquesta vegada aniria amb la diligència que cada trenta dies i trenta nits recorria el trajecte.
Mentre cavalcava, recordava. Evocava el seu passat. Tenia trenta anys i veia mentalment tot el que havia estat la seva vida; encara no sabia perquè Mat Sanders va haver de matar el seu germà quan ells vivien de jugar a pòquer en les ciutats per les quals passaven. Recordava que ells sempre jugaven net amb les cartes i no van sospitar que Mat Sanders no, fins que el seu germà ho va descobrir i aquell el va matar. Donald era una persona pacífica, però en el seu tambor duia una bala, una bala amb el nom de l'assassí.
La sorra del camí que el portava a Nilsville s'interrompia de vegades per arbusts que li indicaven que aviat trobaria aigua. Sota un Sol de justícia calculava que al poc temps arribaria la nit i l'escenari canviaria ostensiblement atès que a les nits la temperatura queia en picat i hauria de patir-les, però Donald estava ben equipat i va pensar amb precisió, abans de la seva marxa, en totes les adversitats que se li podrien presentar. Cavalcà tota la nit mig adormit damunt el cavall, no hi havia pèrdua, sempre al nord.
Al despertar, Donald Stockton estava aturat ja que el cavall va trobar un rierol en el qual va beure. Va baixar de la muntura i es va rentar. El Sol apuntava cap a l'horitzó i es barrejava el fred de la nit amb les primeres calors del dia. Donald va apreciar d'aquells moments, va omplir la cantimplora i va proseguir el camí. Seguia sense poder menjar donat que va esgotar les provisions, però podia suportar-ho, ell era fort. Ja menjaré quan arribi a Nilsville, va pensar.
Lisa era la germana de Jeremy Zolder, el soci de Donald, i treballava a la cantina del carrer principal del comtat. Donald la volia molt i tot i que es dirigia a Nilsville per motius de treball, en un segon pla brollava amb força el sentiment de contactar amb ella i portar-li al mateix temps una carta del seu germà que estava a unes quantes milles. La va conèixer quan eren petits ja que Jeremy i Donald eren amics de l'escola. Això impulsava Donald i li donava coratge en la seva travessia. Aviat la veuré, va pensar.
S'acostava el migdia i el nostre genet vivia cada moment com si fos l'últim per la duresa del camí que no li permetia pensar amb lucidesa a causa del Sol i la fam. Si més no, hi ha aigua a la cantimplora i no patiré per la deshidratació, va pensar. I tenia tota la raó, l'aigua es convertí en el bé més preuat en aquella situació i cobrà un valor de gegantines proporcions. Tot element variava el seu valor en relació al seu entorn, es va dir, una illa al
comtat no tenia valor, però al desert D'arizona podia suposar la diferència entre la vida i la mort. Amb aquests pensaments va passar la resta del dia fins arribar la nit, en la qual, a més, se li afegí la il.lusió que a la tarda del dia següent arribaria a Nilsville i veuria amb satisfacció com la seva missió s'anava complint pas a pas.
Va arribar a Nilsville quan el Sol reclinava i va sentir una profunda alegria en entrar pel carrer principal. Va buscar allotjament per a ell i el seu cavall i va anar a la cantina una vegada afaitat, polit i pentinat. Ara se sentia bé en la seva pell i notava una fortalesa enorme en el seu interior produïda pel viatge a través del desert que va deixar enrere i que el va ajudar a aclarir la ment i temperar el seu esperit. Va pensar que era millor per als seus propòsits sopar tranquil.lament, calibrar la situació i posteriorment descansar a l'habitació. Demà seria un altre dia.
L'endemà, es va rentar i es va dirigir a la cantina per localitzar a la seva amiga Lisa i lliurar-li la carta del seu germà, Jeremy. No li va costar massa feina. Ella era bonica, i malgrat que havia passat un temps, guardava l'esplendor de sempre. La va reconèixer al moment. En aquelles hores del matí quasi no havia clients a la cantina i van poder conversar posant-se al dia l'un de l'altre. Tant per la bella Lisa com pel cavallerós Donald, eren moments que valien més que tot l'or del banc del comtat ... van parlar, riure, i el temps semblà prendre una altra dimensió. Així va passar el matí.
Jeremy Zolder, el soci, seguia lluitant per aconseguir alguns diners treballant en el que podia. El que més fruits li va donar era el tema ramader. Li agradaven aquells animals i va pensar que podria adquirir experiència de cowboy per després anar a Nilsville amb el seu soci i la seva germana i ser contractat per algun ranxer de les afores. Se sentia content per haver escrit la seva germana i impacient pel retorn de Donald, el qual, el rescataria de la seva precarietat. Ell no havia emprès un viatge pel desert com Donald, però sentia amb orgull que estava realitzant la seva pròpia creuada lluitant per sobreviure. Cada matí acudia a telègrafs esperant rebre el telegrama definitiu que li obrís el camí a la felicitat.
Estar a Nilsville era, per a Donald, semblant a estar al paradís, un comtat amb
gent amable i educada en el que es respirava un ambient de pau i harmonia; Donald volia i necessitava impregnar-se d'aquell entorn i, si trobava un treball digne, volia instal.lar-se per sempre.
En una de les visites diàries a la cantina de Lisa, ensopegà amb un ciutadà amb barba i una mica canós que es disposava a entrar també. Aquest home conegut al comtat com el ferrer, tindria més o menys l'edat de Donald. Els dos van arrufar el nas a i el xoc va provocar que a Donald no li agradés. Un cop dins, Lisa, els va servir una copa de whisky a cadascun i Donald i ella varen començar a parlar. En això, el ferrer, mirava fixament la seva copa, però la seva atenció es centrava en aquest individu el qual no coneixia i que parlava amb Lisa.
Feia un dia esplèndid i Donald va marxar de la cantina per dur a terme els seus propòsits com ara, buscar feina per a ell i Jeremy. La diligència partia al dia següent a l'alba i havia de afanyar-se en la seva tasca. Lisa l'aconsellà que anés al ranxo de l'home més ric de Nilsville ja que li faltava personal i els dos socis podrien tenir la seva oportunitat. El ferrer el seguia arreu i avisà al xèrif de la presència d'un foraster al comtat. Donald no va adonar-se del fet.
- Hola, sóc Donald Stockton i busco treball per a mi i el meu soci. Volem instal.lar-nos a Nilsville .-- va dir.
- Ens falta personal i ets jove .-- va apuntar el ranxer. El meu nom és Logan, entra
si us plau .- afegí.
Varen parlar tota la tarda i Donald va acceptar les condicions econòmiques i de treball ofertes per Logan. Els dos socis ja tenien feina estable i estava content. Logan era un bon home.
Va arribar el dia de la partida, era dissabte i lluïa el Sol a la part alta. Donald Stockton va preparar el seu equipatge i es va dirigir a la cantina de Lisa per comentar-li que marxava a buscar Jeremy i tornar com més aviat millor per iniciar la seva nova vida a Nilsville. Lisa estava d'acord amb el pla i es va mostrar alegre al pensar que al poc temps el seu amic i el seu germà estarien per aquelles terres.
S'acostaven les agulles del rellotge al punt de les dotze, hora en que la diligència, de quatre places, iniciaria el seu trajecte. Al punt de trobada hi eren Donald, el ferrer, que el seguia a petició del xèrif, i un matrimoni d'alt nivell que coneixia al ferrer, també hi era el mateix xèrif per assegurar-se que no hi hagués cap incidència entre Donald i l'home de la barba.
La diligència va iniciar el trajecte i en ella regnava el silenci, el matrimoni estava situat un davant l'altre de la mateixa manera que Donald i el ferrer, els quals s'observaven mútuament arrufant les celles. El trajecte durava un dia. A la tarda, el matrimoni, va trencar el silenci amb comentaris dirigits a Donald, el qual va respondre amb amabilitat. L'home de la barba no va articular ni una paraula fins que en el transcurs de la conversa entre ells va sortir a la llum la faceta de jugador de cartes d'ell. Va ser llavors quan l'home de la barba, de sobte, va proposar a Donald jugar una partida de pòquer quan s'haguessin acabat les enraonies que el ferrer tan odiava.
La partida va durar poc temps ja que el ferrer era un expert en fer trampes, i Donald, amb la seva bona fe, no va adonar-se del fet fins que, en barrejar la baralla, va caure un as de la màniga del braç del ferrer. Enmig de l'estupor de Donald, el ferrer va treure el seu revòlver encanonant-lo. El nostre amic, fent gala dels seus reflexos, desenfundà el seu i li clavà un tret al pit provocant-li la mort.
El matrimoni no donava crèdit als seus ulls i mentre el revòlver de Donald encara
fumejava, es va sentir un nom en la llunyania, i aquest nom era el de Mat Sanders.

Relat dedicat a una persona molt especial.


Sussu.