La Diada

Una reflexíó en clau poètica sobre la nostra realitat. De moment, l'únic que podem fer és aguantar i amb la nostra eina més diferencial que és la llengüa omplir pàgines i pàgines de poesies, relats, contes i novel.les. Demostrem al món que existim i que tenim voluntat de resistir. Et felicito pel teu poema perquè expressa la relaitat de Catalunya, dels catalans d'una manera molt clara i precisa Salutacions!

Veig que m'he perdut força coses en aquest parèntesis en que he estat una mica desconnectada. Serà qüestió de posar-me al dia i que millor per començar que amb la Diada. Comencés fent-te preguntes que molts ens hem fet i és en aquests dies que potser se'ns fan més presents. Sens dubte cal fer debats tal com vam dir.
Llegint el teu poema, he sentit un cop punyent de ràbia per veure escrit i amb lletra clara el que som, en que ens han i hem convertit. Aquest poema no es pot perdre entre el munt de relats amuntegats a la nostra web. S'hauria de fer circular, per donar més força al nostre desitg de futur. Et recomano, si no ho has fet ja, que el difuminis. Per part meva me'l guardo a favorits, per anar-lo llegint de tant en tant.
La meva enhorabona per saber-te expressar tan bé.

Una forta abraçada per tu i la Teresa tot esperant veure-us ben aviat

llegir el teu relat La Diada que em recomanes en el comentari de AVET LLAMPAT si no que m'ha semblat fantàstic. Tot Català hauria de perdre la por i reclamar la llibertat.
Gracies per el teu comentari i per el teu suport. Em sembla que no he comentat gaires coses teves però ara et poso als meus preferits.
Una abraçada Joan,
J. Lluís Cusidó i Ciuraneta

En aquesta balança que sembla valorar volums i no pesos,
en aquesta durícia d' un país,
que no porta sabates,
En aquest treball a tothora,
sense sumar hores extres...ni de lleure;
en aquest petit poder,
que no es tradueix en serveis i drets;
agonitzem , amb lentitud penosa,
en el llindar dels segles, i l' oblit.
...malauradament.

...sempre és un dia especial la Diada i per molts motius, doncs engloba moltes sensacions i sentiments compartits amb molta gent.

Una abraçada!

PD: pot enviar-me e-mails sempre que vulguis, i més si és per recomanar-me relats com aquest! Un petó.

d'ortografia del comentari anterior. Coses del directe.

Ferran

Mira, feia temps que volia venir al teu reconet, i fer-hi ullada, i la sort a volgut que sigui després de la nostra diada, i he pogut llegir-te aquest escrit profund i admirad cap a la nostra terra, tot i que sempra hi ha qui confon la gimnàstica amb la magnèsia, més o menys aixó deia un mestre de quan erem joves,per algun comentari que he llegit, abans de penjar el meu.
Estic amb tu, amb els teus sentiments, i vull afegir que totes les colónies d'aquell pais agermanat (putatiu) que ens governa, han acabat en la pura ruïna i amb el timó prou malmès com per no dirgir la nau a cap port segur, mirem Cuba, la Guinea espanyola, el Sahara espanyol... les filipines, i tantes i tantes colònies dels espanyols, si no hi fem alguna cosa, acabarem com totes elles. Siguem pràctics, vivim en una colónia, estem colonitzats i com a tal ens tracten, expremint-nos tant com poden.
Aquest estiu he estat a Corsega, allí hi ha la legió estrangera (???) i és una illa preciosa on els francesos han procurat no fer-hi gaires inversions, també hi vaig estar ara fa divuit anys, i ara hi ha les mateixes carreteres... bé, n'hi ha dos trams nous, que no fan més de quaranta quilometres.
Alló és una illa sense gairebé industria, i naltros sóm una part de la peninsula, on abans teniem industria, no els cal tenir aqui la legió, la seva legió és aerotransportada, arriba aquí en menys d'una hora.
Si aixó fos una democracia de veritat, ara no estariem parlant d'aixó...
i prou que m'esic engrescant massa, perdona Joan, però si em toquen el voraviu...

Salut tinguem per veure algun canvi.

Una forta abráçada, i records per la Teresa, jo també tinc present la trobada, va ser un dinar magnífic per la companyia.


Ferran.

PS
Perquè no penjes la resposta al lluisba com un relat? independent, potser crearia una roda interesant d'opinions.

"Gairebé ha passat l'estiu... S'acaba un cicle, en comença un altre," dius en la teva introducció: sembla que m'has llegit el pensament!

I aquí hi som, després del parèntesi de l'estiu, la pell més bruna potser, el cos una mica més descansat, el cap ple de projectes, el cor enyorat...

En retornar, la Diada, és clar. I les retrobades. Amb companys, ja siguin amics o paraules, entranyables. Com ara tu, com ara les del teu poema, que demostrar amb escreix que té caràcter, identitat i creença pròpia, que manifesta dubtes i esperances, una mica de ràbia, la seva dosis de raó, molta força, ganes, ànims, certa gràcia, coratge, ... En resum: que ha estat un plaer llegir-ho i llegir-te, és a dir, retrobar-nos.

T'envio una abraçada abans que acabi l'estació daurada,
Unaquimera

Democràcia és el sistema menys dolent de govern, però és ple de defectes. Fins i tot hi ha qui diu que: "l'opinió de la majoria suposarà sempre el regnat de la mitjania" per això preconitzen: "el govern aristocràtic del talent i la bondat" entenent com "Aristo" el millor, i com a "cracia" el poder. O sigui el poder del millor. Aristocràcia no vol dir Monarquia. Ja veus que hi ha opinions per a tot. És clar que això és filosofia, que avui ja no es porta massa. Tots els partits polítics diuen que el seu ideal és el millor.
Jo no he parlat de cap partit polític sinó de tots plegats. Com creus que ha arribat Catalunya a ser motor de desenvolupament econòmic? És clar que en política cadascú té el dret i fins i tot l'obligació, de definir-se cap allà on se senti més còmode, on es cregui que millor defensen els seus interessos.
Quan jo parlo de Catalunya separo totalment qualsevol interès partidista, de qualsevol mena. Quan jo dic Catalunya em refereixo a aquella filosofia que no és impresa enlloc,
a aquell sentiment d'unió, a aquell lluitar per una pàtria sentida, sotmesa i vilipendiada, però mai conquerida. Catalunya no és una entelèquia, ha estat forjada pels catalans, pels nostres predecessors que l'han convertit en un potent motor de desenvolupament econòmic.
No he dit ni he insinuat en cap moment alguna preferència per cap partit. Ni vull entrar en aquesta discussió que ara no s'escau. Tampoc vull entrar en la "infinitat de coses i de cosetes" resoltes pel tripartit, que dels tres un és el que mana, com molt bé dius "la majoria decideix". Ni tampoc vull entrar que hagis aprofitat el meu relat per posicionar-te personalment envers una facció política. Ja m'està bé, ja que això no fa altra cosa que confirmar-me que en la política hi ha molt d'aprofitament. I per altra banda crec en les idees i el seu intercanvi.
Jo et parlo de sentiments, del sentiment català, que no catalanisme, del sentiment de nació, que no de nacionalisme, i menys encara d'un "nazisme" com insinues que no vol dir res més que: "nacional socialisme". Jo et parlo del sentiment de la sociabilitat, no del socialisme, del sentiment que m'obliga a reconèixer la gesta dels nostres progenitors. És clar que els sentiments no són visibles ni convertibles directament en normes. Deixem afegir una cosa: si un dia, aquest sentiment que dóna coratge a l'acció per la qual cosa Catalunya ha estat i és encara motor, es dilueix, això que s'ha assolit a poc a poc, al llarg del temps, anirà minvant de mica en mica, fins convertir-se en una regió més. Catalunya aleshores deixarà de ser. El motor al ralentí, farà figa.
Jo no hi entenc de dretes ni esquerres, per a mi aquests termes són obsolets. per a mi tots som éssers humans amb força problemes a la ment sense resoldre, que caminem sense rumb fix ni definit i que demana a les organitzacions que detecten el poder, que ens alleugereixin, al menys, dels imprescindibles. Poder que sempre ha existit, que sempre ha manipulat, pels quatre costats, per tal d'obtenir més poder i així la roda creix i es multiplica. Jo diria que aquest poder avui es basa en el materialisme, però això seria tema per una altra oportunitat.
Joanalvol

Hola joanalvol, ben trobats! M'has comentat algún poema i jo no t'he prestat massa atenció, perdona, estaria amb el cap a altres llocs.

Crec que el teu poema és valent, reivindicatiu i sentit. Et felicito per la gràcia de les teves paraules. Parles d'arrels, de fruits, branques i fulles... això m'agrada pq t'agafes a diferents aspectes de la natura i del paisatge per fer-nos sentir orgullosos del nostre país... un país molt verd i cobert de natura (a més d'indústria). Però tant sols fer referència a la terra i al què s'esdevé de viure envoltat d'un paisatge, com és el català, divers, vast i amb personalitat pròpia... fa sentir a un molt patriota.

Em deixo estar de política i polítics, que darrerament van maldades i no en vull saber res.

Visca Catalunya !
Visca les catalanes!
Visca els catalans!

Aquí ens guiem per la democraàcia. I democràcia vol dir que la majoria decideix. Si algú no hi està d'adord, només cal que ho digui.
Jo hi estic d'acord, amb la democràcia.
La democràcia diu: que el govern de Catalunya està bé en mans del tripartit, perquè representa la majoria social, que és d'esquerres abans que "nacionalista -nazionalista"- La majoria de Ciu ha estat una fantasia massa llarga i massa pressumptuosa, i massa arroganti masda burgesa. I massa nociva. I ha dutr el país vers el desastre. En tenim sort del nostre govern actual, d'esquerra abans que res.
Hem resolt infinitat de coses i de cosetes.
O sigui que Catalunyam, per fi, avança. Després de 23 anys d'estupidesa. Aar en diuen perplexes. Abans, jo en deia idiotes.

JOAN. Com sempre te expreses de manera magistral amb els teus poemes que qualsevol pot entendre. Fas patria amb els teus escrits.
una abraçada molt forta.
Bona Diada.
Irene Tironi

Des del Sud un valencià vos felicita la Diada Nacional de Catalunya, que és -al cap i a la fi- el bressol, la mare pàtria del meu país: València.

Optimisme xaval! Si vingueres al Sud del Montsià, remot regne, antic país, actual "comunidaz" te'n tornaries al Principat amb la moral reforçada. T'ho assegure.

Tot i això -com deia Martí i Pol-: Tot és possible, tot està per fer.