La colla del reciclatge

La Paula, l'Enric, el Carles, la Rita i el Pol són amics des de que eren ben petits. Sempre han anat a la mateixa classe i tots cinc viuen al mateix barri: el casc antic d'un petit poble de muntanya: Cadells de Rierol. En Pol i la Paula són els més grans del grup, el mes passat varen complir els déu anys. Els altres tres en tenen encara nou. Surten a les sis de la tarda de classe i sempre s'esperen per a tornar tots junts cap a casa. Faci fred o calor, plogui o nevi, els cinc amics es reuneixen amb el berenar i les bicicletes abans de les set a la placa del poble. Abans que es faci fosc els hi agrada anar a fer un tomb pels camins que surten del poble. Mai passen més enllà del riu, paren a descansar a l'herba mentre comencen a berenar i discuteixen què poden fer abans de tornar cap a casa.
Normalment es dediquen a fer carreres amb les bicicletes, altres vegades s'expliquen històries fantàstiques just després de berenar. Tot depèn del dia. Un dimecres, just quan encetaven els entrepans, en Pol va voler posar a prova la valentia dels seus amics.
-Coneixeu la història del vell que viu al cinquè de casa meva?
Els altres tres es van mirar de forma interrogant. Cap d'ells el coneixia. La Rita, la més desperta i xerraire del grup no va trigar a dir:
-Va digues Pol, que li passa al teu veí del cinquè?
En Pol va somriure al veure l'interès creixent despertat al grup nois i noies. No els va fer esperar i començà a explicar una història d'allò més curiosa:
-Bé, doncs al cinquè pis hi viu un home gran molt extrany. Mai surt de casa i viu tot sol. Molt poques vegades me l'he trobat a l'escala però quan he sentit la seva presència a prop sempre m'esgarrifo. És un home molt sec, mai dóna conversa als meus pares, simplement un "Bon dia" o un "Adéu siau", res més.
-I això que té d'extrany? -El va interrompre l'Enric. -Al nostre bloc també hi ha la Carme, una dóna gran que només obre la boca per a queixar-se de tot. Mai l'he vista riure, ni tan sols quan han vingut els seus néts a veure-la!
-No siguis impacient home!- Continuà en Pol. -Dic que aquest home és molt extrany i estic de ben segur que oculta alguna cosa.
-Per què ho dius? Estàs molt segur! -Li digué en Carles.
-Mireu, fa ja mesos que intento observar tots els seus moviments. La finestra de la meva habitació dóna a un pati de llum i des d'allà, per la nit, puc mirar la finestra del pis de dalt, la finestra del dormitori d'aquest home.
Els nois ja quasi ni mengen els entrepans, l'atenció per la història que explica el seu amic va en augment:
-A vegades, a altes hores de la matinada em desperto per la claror que es desdibuixa a través de les cortines de la meva habitació. L'habitació del cinquè està encesa i puc veure l'ombra de l'home gran passejant-se una i una altra vegada. No és extrany? No és pas una nit aïllada, és un extrany costum, cada dos o tres dies, em desperto per la mateixa raó. Doncs bé, moltes vegades el vell marxa de casa i no torna fins ben tard. Pero, sabeu, sempre torna amb paquets més o menys voluminosos, embolicats en paper i agafats per un cordil. Sempre els mateixos paquests, poden canviar una mica de mida, fins i tot el color del paper, però n'estic segur que és la raó per la qual es lleva per les nits i es passeja per la seva habitació.
Els quatre amics es miren, la curiositat els hi domina, volen saber què és allò que porta tant ben envolitat el veí d'en Pol. Per què s'aixeca per les nits? La Paula, es decideix a parlar:
-Potser no pot dormir i per això s'aixeca per les nits. A la meva àvia li passa sovint. No és tan extrany això que expliques.
-Jo crec que alguna cosa amaga. Estic segur que és un bruixot que dedica les nits a fer els seus encanteris! --Digué tot seguit l'Enric. Comentari gens extrany si tenim en compte que de tot el grup és el més fantasiós.
-Jo crec que simplement s'aburreix d'estar-se tot el dia sense fer res i per això per les nits no pot dormir. -Prosseguí en Carles.
-Mireu, -va continuar finalment el Pol - el que tampoc és gaire normal és que almenys un parell de vegades a la setmana baixi al capvespre una gran bossa plena de paperassa. Milers de fulls escrits a màquina o a mà, tots trencats o arrugats. Quan baixa al portal, s'apropa al contenidor del paper i aboca tota la bossa dins. Es fica la bossa buida a la butxaca i torna cap a casa seva. M'encantaria saber que hi diuen aquests papers!
-Si aconseguim agafar-ne alguns segur que donaria pistes! -Va dir entusista la Rita.
-No és tan fàcil -continuà en Pol, -ficar la mà dins el contenidor del reciclatge! Els meus pares quan porten el paper, el plàstic i el vidre sempre em deixan a mi llençar-los a dins i el del paper té una ranura prou ample però amb una mena d'escombra que impideix mirar dins.
-Llavors podem esperar a què estigui prou ple el contenidor, serà fàcil ficar la mà i treure alguns dels papers que llenci el vell.- Va dir la Paula en un intent de donar una solució.
-Hem de preparar un pla! -Aconsellà l'Enric.
-Haurem de vigilar els moviments d'aquell home durant uns quants dies i tu, Pol, ets el més adient per a fer-lo ja què hi vius al mateix bloc.
-D'acord, -respongué -jo puc mirar de controlar tot allò que faci, però com ho fem per a controlar els papers misteriosos?
-Ja ho tinc! -digué la Rita. -Mireu, tu Pol pots pujar fins el cinquè i estar a l'aguait de què no surti de casa seva l'home gran. Nosaltres podem controlar des del carrer qui avoca papers al contenirdor del reciclatge. Quan vegis que surt de casa el teu veí, baixes tot corrents a avisar-nos i llestos!
-A veure, Rita, -continuà en Carles -no és tan fàcil. El millor que es podria fer és dur a terme un control de tots els moviments de l'home gran. També s'ha de tenir present com va de ple el contenidor del reciclatge. Em d'estar preparats quan arribi el dia en què baixi la bossa plena de paperassa i el contenidor estigui prou ple per a poder-ne agafar els papers misteriosos.
La conversa entre els cinc amics es perllongà una bona estona més fins que va començar a fer-se fosc. Varen decidir que just al dia següent començarien a controlar el contenidor blau del reciclatge, el del paper, mentres que en Pol seguiria de prop els moviments d'aquell extrany veí.
Tots cinc no van dormir gaire aquella nit! En Pol no parà de mirar cap a la finestra de la seva habitació, amb moltes ganes però també amb por de què es veiés novament llum, la llum del veí de dalt. Però aquella nit el veí no encegué cap llum, no hagué cap passeig nocturn i en Pol finalment es va dormir.
La resta de companys varen sonmiar amb bruixos vells que feien encanteris a altes hores de la matinada. Que portaven regularment pòcimes secretes en paquets molt ben lligats. Varen imaginar un bruixot que invocava les bestioles més lletges del bosc just quan la lluna era ben plena. En Carles i la Rita varen xisclar aquella nit fins que els seus pares els van calmar.
L'endemà cap dels cinc amics varen poder estar gaire atents a les explicacions que feia el mestre a classe. Estaven morts de son! Malgrat el cansament tenien moltes ganes que fossin les cinc de la tarda per a començar les primeres investigacions. Va ser un dia especialment llarg però finalment les campanes de l'esglèsia anunciaren l'hora de plegar.
-Vinga va, afanyeu-vos amb les bicis! -Digué en Pol tot just va sortir de classe.
-Ja va! -Respongué l'Enric, que anava l'últim a la cau.
Van passar pocs minuts quan els nostres amics ja eren, mig ofegats per l'esforç físic, a la placeta del centre del poble. Un cop agafà alè en Carles començà a parlar:
-A veure, aquest matí he pogut fer una ullada al contenidor del reciclatge i està prou ple, jo crec que si avui controlem al bruixot i baixa finalment la bossa de papers ens podrem fer amb una pista fonamental.
-Carai, no sabia que ja l'havies batejat com a "bruixot"! -Digué sorpresa la Rita.
-El cert és que no posa cap nom a la bústia del cinquè així que podem batejar-lo com "l'home bruixot" sense empenenir-nos. Això de la bústia també és prou extrany, con creieu?
-Sí que és curiós, -continuà la Paula - normalment a totes les bústies hi ha el nom dels qui hi viuen als pisos. Això comença a ser cada cop més emocionant!
-Primer de tot jo crec que hauriem d'anar a veure si realment està prou ple el contenidor del reciclatge del paper. -Digué en Pol ansiós per començar aquella aventura el més aviat possible.
-Bé doncs, -acceptà l'Enric- anem tots cap a casa en busca dels berenars i ens reunim d'aquí vint minuts al portar de la casa d'en Pol. Esteu d'acord?
Els quatre amics varen acceptar inmediatament la proposta i varen marxar en direccion diferents en busca del berenar. Tots volien viure aquella aventura, però millor viure-la amb l'estòmac content!
Quan varen arribar al punt de trobada la cara de pomes agres d'en Pol els hi va sorprendre.
-Què et passa Pol? -Digué la Rita.
-He anat al contenidor del reciclatge i encara ficant la mà em falta mig pam per a poder agafar un paper! Em de fer alguna cosa perquè si el bruixot recicla avui els seus papers misteriosos no podrem fer-nos amb cap d'ells!
La Paula va començar a pensar ràpidament mentres els seus amics es miraven uns als altres apesadumbrats. Finalment exclamà:
-Ja ho tinc! Anem tots cap a casa un altre cop. Cadascú de nosaltres ha de mirar de portar el màxim de reciclatge de paper que trobi. Si no és suficient també podem demanar caixes de cartró a les botigues i coses per l'estil. El més important és aconseguir omplir al màxim el contenidor. Què, que en penseu?
-Perfecte! -digué en Carles i la Rita alhora.
-En una hora davant del reciclatge. -Respongué la Paula tot just començant a peladejar ràpidament.
Així va ser com tots cinc es van dedicar a anar per tot arreu en busca de tot el paper i cartró que varen poder aconseguir. Tocaven dos quarts de set al campanar de l'esglèsia quan es varen tornar a reunir. Tots anaven ben carregats!
La Paula duia dues bosses de paper plenes de diaris i revistes antigues. L'Enric i en
Carles portaven dues caixes de cartró plenes a bessar de paperassa de tota mena. La Rita havia omplit la seva motxilla de papers i diaris i en Pol portava una gran pila de caixes de cartró del supermercat de la cantonada. Havien fet molt bé la feina!
-Escolta Pol, -digué la Rita- has vist el bruixot avui per l'escala?
-No l'he vist ni l'he sentit desde fa dies. Potser la darrera nit va fer algun encanteri i li va sortir malament. Vés a saber! Espero que pot vagi bé, ara que ho tenim tot a punt.
-Va, segur que acaba baixant aquest capvespre ple de papers... -els hi tranquilitzà en Carles.
Els nostres amics varen agupir-se tant com varen poder per tal d'anar buidant tota aquella magnìfica col.lecció de paper i cartró plegat.
-A mí sempre m'agrada això de buidar cada cosa al seu contenidor. És un joc molt divertit. Amb el meu germà petit, l'Adrià, sempre jugem a veure qui fa més reciclatge. Fins i tot separem el plàstic de les cartes del banc dels meus pares! -Afirmà tot orgullòs l'Enric.
-A més a més, -prosseguí la Paula- reciclar va molt bé pel medi ambient, jo sempre m'imagino que tots els arbres del bosc fan moure les fulles per a agrair-me que miri per ells. Això no caldrà talar tants arbres!
Entre aquestes converses varen descobrir tots cinc que no només eren uns amants de la natura sinó que miraven tant com podien de cuidar d'ella. Estaven ben orgullosos!
Un cop varen acabar de buidar-ho tot al contenidor, van comprovar que fican el braç per la ranura del contenidor del paper, el blau, arribaven a tocar els darrers papers, o sigui si el veí misteriós baixava aquella nit la seva bossa de papers plens d'encanteris, aconseguirien fer-se amb més d'un. Això era segur!
-I ara què farem Pol? -Va finalment dir la Rita.
-Comença a fer-se fosc i hauriem de tornar tots cap a casa.
-Però si el bruixot baixa què faràs? -Va preguntar en Carles.
-Jo anirè ara a la meva habitació i miraré de controlar tant com pugui els moviments que hi hagin al cinquè pis. No us preocupeu, estaré ben a l'aguait!
Els cinc amics es varen acomiadar no sense sentir en el fons una certa admiració per en Pol. Els hi encantaria poder participar d'aquella vigilància de capvespre però era impossible. Era una feina que només podia fer en Pol. Varen decidir que al dia seguent es reunirien tots plegats a l'hora de l'esbarjo per a saber el resultat d'aquelles investigacions.
En Pol va arribar a casa quan el rellotge del menjador tocava les vuit del vespre. En Pep, son pare, li estava preparant el sopar i sa mare acabava d'enllestir unes correccions que necessitava per a l'endemà. Sa mare era una advocada molt coneguda a tot el poble!
Son pare quan el va veure el va agafar en l'aire i el va portar "volant" cap a la saleta on era la mare. Sempre feia el mateix quan arribava en Pol. Li encantava dir allò de: "Senyor Pol, està preparat per a enlairar-se?" I sa mare agraia sempre un petit descans abans de plegar i sopar.
-Marxo a la meva habitació. Em poso el pijama i en un tres i no res serè a taula. -Digué tot convençut en Pol.
Evidentment el nostre amic el que realment volia era tenir una estona per a poder mirar per la finestra de la seva habitació. Què estaria fent el seu veí?
Va estar una bona estona mira que miraràs però en cap moment es va encendre el llum d'aquell pis, ni cap soroll. Tot molt extrany! Hauria marxar aquella tarda al poble del costat en busca de noves pòcimes? Estava ben intrigat quan va sentir soroll a l'escala. Sense que els pares s'adonessin va anar cap a la porta principal de casa seva i es va quedar a l'aguait. La respiració li va semblar que feia un soroll exagerat. Quasi va xinclar quan va vaure a través de l'espiell com pujava escales amunt del bruixot amb... un paquet misteriós a la mà! En Pol, sentia bategar el cor a cent per hora, va anar tot corrents cap a la seva habitació a veure si podia esbrinar alguna cosa més. Estava tan nerviós que va gosar obrir la finestra i mirar descaradament cap al pis del bruixot. La llum s'encengué i una ombra s'apropava més i més cap a la finestra. En Pol estava paralitzat, no es podia moure de la por i la emoció. Només va reaccionar quan el veí tot sorprés i amb una veu molt seriosa li digué:
-Bona nit tinguis senyoret Pol!
Aquella nit el nostre amic va sopar ràpidament, tenia ganes de ficar-se al llit i intentar pensar. Estava molt amoinat, i si demanava explicacions als pares? I si l'esperava un dia a l'escala per sorpresa? No va dormir gens aquella nit i quan o va poder fer varen ser somnis en els que apareixia un bruixot volant tot just obria l'armari de la seva habitació.
En Pol va arribar a classe amb més son que ningú. Els seus amics l'esperaven ben impacients a la porta de classe. Es morien de ganes de tenir notícies!
-Pol, fas mala cara avui, què t'ha passat? -Va dir la Paula.
-Sí, vas veure el bruixot, t'ha fet alguna cosa? -Continuà l'Enric.
-No, -respongué finalment en Pol amb veu fluixa- em va enxampar mirar cap a la seva habitació i en digué un "bona nit" que m'ha fet tremolar de por tota la nit. Segur que ara vindrà a per mi!
-Va, estigues tranquil, -digué la Rita- estem amb tu en aquesta aventura. Si s'atreveix a fer-te alguna cosa se la tindrà que veure amb la "lliga del reciclatge".
-La lliga de què? -La va interrompre en Pol encuriosit.
-Sí, ahir quan varem marxar a en Carles se li va ocòrrer que ens podriem anomenar així i tots quatre varen estar d'acord. Què et sembla a tu Pol? Podem proposar altres noms si vols!
-Així està bé, ja m'agrada formar part d'aquesta lliga. Però penso que avui em dedicaré només a anar a classe i al sortir marxaré cap a casa. Estic mor de son!
Els seus amics no estaven gaire d'acord ja que tenien moltes ganes de continuar amb aquella fantàstica aventura però varen comprendre que en Pol necessitava descansar.
Va ser un dia especialment llarg per a ell, no es podia concentrar gaire a les classes i el professor de ciències el va acabar cridant l'atenció.
-Què no són prou interesants les meves explicacions, senyor Pol? -Li va acabar dient davant de la cara de sorpresa de tothom.
-Perdoni senyor professor, no he passat gaire bona nit, però estaré més atent a partir d'ara.
I el nostre amic va aguantar fins les cinc com el millor dels alumnes. Un cop estava a punt de pujar a la bicicleta, els seus amics li van dir:
-Escolta Pol, ens agradaria acompanyar-te a casa, si vas tan cansat serà millor que estiguem a prop teu.
En Pol va agrair l'oferiment i varen tornar tots cinc cap a casa del nostre esgotat amic.
Varen frenar de cop les cinc bicicletes quan van veure com el bruixot buidava una enorme bossa de papers al contenidor blau de reciclatge. Van amagar-se darrera uns cotxes malgrat que en Pol va tenir la sensació de què el seu veí ja els hi havia vist. Quan el bruixot va anar cap al portar amb la bossa buida i va desaparèxer escales amunt, va ser quan es varen decidir a anar cap a aquell contenidor blau. Estaven a punt de descobrir què era allò que amagava amb tant de zel aquell home tan extrany.
-Aquí diu que: "llavors va agafar aquell gat negre i varen desaparèixer entre les ombres de la nit." -va llegir mig esgarrifat en Carles.
-"el fantasta el va perseguir durant anys i anys fins que va aparèixer..." -continuà la Rita.
-Aquí diu no sé qué d'un brevatge fantàstic. -continuà l'Enric-
-Ai! Molt en temo que acabem d'enxampar un bruixot en aquest poble. -Va acabar dient en Pol.
-Així que és per això que esteu sempre vigilant-me eh? -Varen sentir tots cinc com deia la veu d'un home. Es van girar tots alhora i es van quedar petrificats al veure que davant d'ells estava el bruixot. Estaven atrapats!
-Penso que teniu una imaginació molt gran nens! Je, je, je... -continuà aquell home. Mireu, -va ficar la mà dins el contenidor del reciclatge i va treure alguns dels seus papers. -A mí el que m'agrada és escriure contes per a vosaltres, contes per a nens però moltes vegades no m'acaben de sortir i per això els llenço al reciclatge!
Els nostres amics es miraren entre ells amb sorpresa, no s'ho acabaven de creure, hi havien coses que no encaixaven del tot. Finalment, va ser la Paula qui es va atrevir a preguntar:
-Llavors per què porta paquets misteriosos tant ben embolicats. Estem segurs que són pòcimes secretes. Això no ho pot negar.
El vell va esclatar a riure i se'ls va mirar amb un posat divertit a la cara.
-Mireu, com que la meva passió és escriure contes, sovint vaig a la ciutat en busca de nous llibres per a nens. Tinc que llegir i així és com m'arriba la inspiració!
-D'acord, però moltes nits vostè em desperta quan encén la llum de la seva habitació i no para de passejar. Això sí que és ben misteriós. -Li digué en Pol.
-No té tant de misteri estimat vei. Mira, a vegades em desperto amb una idea al cap i m'aixeco per a escriure-la, altres vegades no surt tant fàcilment i m'és impossible tornar a dormir fins que no escric un nou conte. Per això passejo una i unaltra vegada per l'habitació. Em sap molt de greu despertar-te, Pol!
-Llavors tot això que em fet no és cap aventura. No hem descobert cap bruixot. Em perdut el temps... -Digué l'Enric una mica trist i decepcionat.
-Tot el contrari! -continuà el fals bruixot- M'heu donat una bona idea per a un conte que no acabava de sortir-me.
-Ah sí? -varen respondre tots cinc ben sorpresos.
-És clar, amics meus. Porto temps fixam-me en vosaltres i en altres nois. Sou una font inexgotable per a la meva inspiració. Sabeu, un vull proposar una cosa...
-Què, digué finalment la Rita.
-Veniu a berenar ara a casa meva. Veureu com tinc de plenes de llibres les parers de tota la casa. Junts podem escriure un conte inspirat en les vostres aventures!
-Sí! -Va contestar mig cridar en Pol ple d'emoció.
Aquella tarda la varen passar tots cinc a la casa del veí d'en Pol, en Joan que així és com s'anomenava. Varen berenar xocolata amb melindros mentre fullejaven alguns dels milers de llibres que hi havien a les prestatgeries. Estaven plen
es de històries! Allò era magnífic!
En Joan es va posar a escriure un nou conte a la seva taula. Va tenir uns ajudants d'allò més especials: La colla del reciclatge.