La cel.lula. I. L'home de pal

Quina sort no tenir rellotge. Aixi no sabia que serien passats quarts de quinze quan buscava la clau mes grossa i arrodonida, la que li deixava passar al pany de fusta de la clau mes aviat cuadrada, que havia de buscar alçant tot el dringall de claus i clauetes al contrallum que es creava per la farola encara encesa de fora -tampoc podia ser tant tant tard, ni tant d'hora doncs- que vessava llum a traves de la porta principal, envidriada. I ella sempre es quedava un parell de minuts alla, a la penombra, no perque tardes molt en trobar la clau sino perque aquella temperatura de llum era recomfortant despres d'una nit moguda. Tot seguit endinsava la clau, feia girar el pom i es trobava la casa, tota quieta, i els ulls entreoberts del gat assentien i es tancaven de nou; el gat s'arcava i estirava les quatre potes enfora, allargant-se tot ell en un badall i un estirament de matinada. Separava els dits i expolsava les ungles enfora, amb una expressio somrientment absent al rostre. Despres tornava a posar en ordre tots els musculs, calmava la respiracio i s'adormia de nou.

Ella entrava, respirava la tranquilitat.
A vegades en Cripex encara estava despert: llegia o mirava els brots nous de les plantes amb la mes gran aficio, o les transplantava o inventava nous metodes d'irrigacio. A vegades simplement fumava, engolit pel sofa, la mirada surant en l'aire o pentinant mentalment el pel ros del gat dormilega; el gat filosof.
Llavors ella se l'hi afegia i fumaven junts. Es posaven al dia de les vides rutinaries i a mesura que les substancies psicoactives empapaven els neurotransmissors, la conversa minvava cap a temes metafisics, converses que acabaven deixant sempre a mitges quan la rao i el llenguatge quedaven eclipsats pel lliure rumb del pensament, totalment posseit pel viatge.
A vegades era el moment en que ella s'aixecava despres d'un gran esforç de voluntat i concentracio, i anava a l'habitacio. Encenia un parell d'espelmes i es deixava caure al matalas, la ment a mil revolucions per segon, pero amb aquella sensacio corporal d'atemporalitat, de quietud i abstraccio del cos.
Moltes, moltes espelmes havien presenciat el moment sublim en que les seves parpelles, molt despres de l'abando, flaquejaven amb un parell d'espasmes nerviosos al voltant dels ulls vidriosos i dilatats, i acabaven emprenent el moviment d'aproximacio entre si fins tocar-se, creant el plaer del recolliment. Durant uns instants una corrent de coissor recorria els ulls, pero ella ni tansols s'adonava de les petites segregacions d'aquell ardor fet liquid, quan s'escapaven per entre la fina juntura coronada de pestanyes clares i arrodonides, a voltes enmascarades d'un negre-festa enganxos.

A l'altra banda, al mon de dins, es feia l'espai blanc escenari de tantes imatges recorrents en els seus deliris. Es començava a projectar la linia que tendia a l'infinit: una linia prima i negra que sortia d'algun punt infinit de la part esquerra i proxima de la ment, fins arribar a l'horitzo del centre, on es perdia clarament per una falta de percepcio de la vista interior, del mon de dins, que no era pas mes prodigiosa que la del mon de fora.
Sobre la fina linia projectada, apareixia a ritme lent, donant voltes sobre l'eix que tenia enganxat als peus, l'home de pal.
L'home de pal era una prolongacio del mateix eix projectat cap a l'infinit: eren dues linies convergents que sorgien de la linia principal, creant un triangle de pal o dues cames seguides d'una linia vertical, el tors, creuat per una linia paral.lela a l'eix, com dos braços. Un disc rodo i ple era el cap de l'home de pal que, vist en la perspectiva angular lleugerament desplaçat del centre mental, es veia en forma el.liptica. Aquest home de pal precipitava la cara cap al seu buit mes inmediat pero, subjecte a l'eix per les dues cames, acabava donant la volta sobre si mateix, aprofitant l'embranzida de l'inicialment acte suicida. Aixi donava l'home de pal voltes i mes voltes sobre l'eix, a velocitats variables. Tot depenia de les vegades que ella s'hagues sentit incomoda durant el dia, pensant en el desencant de la vida, mes que en l'encant d'aquesta. Era gairebe un castig auto-infligit, un metode per no abandonar-se completament a l'existencialisme. Alhora, pero, era una aparicio involuntaria; ella no dominava l'home de pal, ni sabia quan vindria o deixaria de venir. Ell va apareixer un dia feia molts anys, i seguia visitant.

Aquella nit volia parlar amb l'home de pal. Des de feia dies s'havia, desperta, donat l'ordre de parlar-hi la proxima vegada que el veies, per discutir sobre algunes coses.
Confosa per la velocitat de les voltes de l'home de pal aquella nit, convertint-lo mes aviat en un disc que en una figura -un disc grisos en moviment-, un contacte neuronal va deixar anar xispes animades i un raig d'energia va correr pels nervis cerebrals en forma de veu interna.

-Home de pal. Home de pal!

El disc va disminuir velocitat i es va tornar a projectar mes clarament la figura esvelta de l'home, donant voltes lentes ara, amb impacibilitat pero sense aturar-se o dir ni piu.

-Home de pal: qui ets?

Voltes i mes voltes, lentes i quasi sadiques mentre l'interrogant encara vibrava en l'espai blanc. Voltes i silenci, voltes i infinit.

L'endema al mati, els ulls que anit havien estat vidriosos ara s'arrugaven, completament presos per les sensacions fisiques de la desagradable sensacio d'haver dormit poc. Mal de cap i sol directe als ulls.
Tanmateix, els va obrir per calcular la temperatura de la llum que, va poder constatar, no era l'adequada per despertar-se, i els va tornar a tancar, arrebossant-se de mandra i tapant-se amb els llençols. Amb una temperatura de llum blavosa, molt mes agradable pero una mica asfixiant alli sota, la visio de l'home de pal va arribar a la consciencia acompanyada d'una revelacio en forma de sentencia: "es clar", deia, "no pot parlar perque no te boca". Acte seguit es va somriure amb les celles arcades en sorpresa i es va adormir aquells desitjats i incomparables 5 minuts mes.

Intentava perseguir una cua de somni erotic normal i corrent, lluny d'homes de pal. Pensava en les mans de l'Alberto sobre el cos tebi d'ella, abandonat a les sensacions. Pero perdia la concentracio. Un espasme de frustracio li va recorrer el centre de l'entrecuix pujant per l'espina dorsal i acabant en un llampec en forma de mal de cap que aterrissava als seus temples i s'hi va instal.lar fins que la va forçar a aixecar-se, encendre la radio i ficar-se a la dutxa.
No es va prendre ni la molestia de buscar una temperatura agradable, sino que va fer girar l'aixeta fins que queia un bon raig d'aigua amb tot el seu pes, sobre les espatlles, l'esquena, el cap, lliscant-li sobre la pell amb velocitat, filtrant-se pel pel pubic fins arribar-li als plecs tous i calents, que es van contraure rapidament amb el contacte fred.

L'home de pal no li havia volgut parlar.
Havia de dependre d'alguna cosa molt mes enlla de tenir o no tenir boca. Ara pensava que era absurda la reflexio d'haver pensat que no li contestava per aixo. Amb la de dialegs interns i muts que havia arribat a tenir amb ella mateixa, una comissura o unes cordes bocals sobre una figura que la seva propia ment creava, no semblaven cap obstacle en potencia per poder-se comunicar.
Va tancar l'aixeta i va sortir sense eixugar-se ni tapar-se, creuant la cuina de puntetes vigilant de no relliscar, ja que en Cripex encerava cuidadosament les rajoles quasi cada dia i el gat hi relliscava tot sovint, cosa que els feia molta gracia. Ara sortia al pati amb expressio de greuja; res li semblava gracios, ni pensar en el gat relliscant sobre les rajoles encerades.
El sol ja molt amunt li va recordar que devia ser prop del migdia. Tampoc li importava gaire. L'aigua li regalimava abundant pel cos, buidant-se dels cabells xops que s'havien enganxat al coll i a l'esquena i al front.
Li feien mal els ulls.