La cabra no té res a celebrar

La cabra no entén res. El caporal Ramírez l’ha despertat molt més d’hora de l’habitual. L’esmorzar ha estat més abundant, com si avui fos un dia festiu. Però el més estrany de tot ha estat aquella disfressa. Ha vist com li col·locaven un barret al cap i una tela plena d’escuts com si fos una manta que tingués la funció de protegir-la del fred. La cabra no compren com amb la calor que fa a Madrid intentin que no es refredi.
Avui a la cabra fins i tot l’han pentinat i li han pintat de daurat les seves banyes recargolades. Realment fa goig, amb la seva boca disposada a fer sorolls de cabra i les seves potes adornades amb la bandera d’Espanya. Alguns inclús s’emocionen quan la veuen. Li gasten bromes militars que la seva sensibilitat de cabra no acaba de comprendre.
Tots semblen feliços. Deu ser el seu dia, – pensa la cabra sense dir res -. De sobte, arriba un senyor amb cara de mala llet. Tothom perd el cul. Busquen la seva posició i formen fileres perfectament arrenglerades. Els tenen allà, al bell mig d’aquell passeig tan ample, prop d’una hora sense moure’s. El sol cau sense misericòrdia. Alguns d’aquells homes que van vestits igual es desmaien. Ràpidament els treuen de la vista del públic i els substitueixen per uns altres, no sigui que es noti el forat.
La cabra s’ho mira tot amb una certa indiferència. Aguanta ferma, sense protestar. El caporal Ramírez s’apropa amb una mica d’aigua. Ella beu disciplinadament i amb la seva mirada de cabra li agraeix el gest. Ara sona una música que a la cabra li resulta familiar. L’ha escoltat un munt de vegades. A la cabra li agrada més Radiohead però tampoc discutirà els gustos musicals d’aquells homes que van vestits de la mateixa manera. Sap que les discussions poden acabar amb arrests i ella no vol estar tota una setmana sense privilegis de cabra. Coneix l’afició d’aquella gent per arrestar fins i tot a objectes inanimats.
A l’hora estipulada, tots aquells homes comencen a caminar a la vegada. Ella va al davant. No sap el perquè, però se sent el centre de totes les mirades. De tant en tant es gira i veu que tothom camina al mateix temps, com si s’haguessin posat d’acord amb un sol gest. Comença a tenir por. Pensa en què succeiria si en aquell moment decidís aturar-se i anar a menjar gespa al costat. Passa per davant d’una mena de tarima on hi ha un munt de gent vestida d’una manera estranya. El públic present comença a aplaudir amb molta força. La cabra mira a esquerra i a dreta i s’espanta. Els seus ulls de cabra estan oberts de bat a bat, en un reflex del seu terror. Fins i tot, deixa anar unes quantes de les seves tradicionals boletes que tant molesten als que van darrera.
De sobte, la cabra decideix que allò no li agrada. I la cabra ornamentada comença a córrer. Es puja a la tarima on llença al terra a un senyor molt gran que va amb crosses. Tothom sembla espantat. Intenten agafar a la cabra però aquesta és molt ràpida. S’escapoleix amb facilitat de les escomeses, com si fos la Messi de les cabres hispàniques. Un cop trencada la barrera que formava el públic i en mig del caos que ha provocat, la cabra corre amb velocitat per la vorera. Deixa enrere la Cibeles i la Porta d’Alcalà. Abans, però, trepitja tots els productes d’imitació que uns africans venen en una cantonada. Fins i tot, una samarreta de Cristiano Ronaldo queda malmesa. Finalment, la cabra arriba a un parc molt gran. Veu un jardí ple de flors i comença a menjar-se la gespa. La cabra pensa que avui no hi a res a celebrar.