La bruixa en zel

Havia socarrimat totes les muntanyes tenebroses, tant la part obaga com la part solana, la bruixa fumaire fumadora fumosa. El seu nom era gris, com el seu dentam escàs, com la seva pell que semblava paper brut de calcar, com els seus cabells on les canes ja dominaven, com els parracs amb què anava malguarnida -com pertocava-, com casa seva, aquell castell atrotinat i ridícul mig enderrocat i farcit de rates, teranyines, fantasmes, ànimes en pena i penes animades, etcètera.

I li deien Bruna?
Com gosaven, com?
Només pensar-no i li creixien desmesuradament les ungles, se li feien llargues i esmolades i podia esgarrapar cervells. I ho feia.

Als llogarets més propers ningú hi tocava, posseïdors de cervells esgarrinxats per l'unglam de la Bruna...no, no he dit el nom (només em faltaria, ara, que a l'autora em fes res al cervell...o sí...sense cervell...podria escriure eròtica ben deixada anar! ).

Allà mig maig, per allò de ni fred ni calor (quina estupidesa!), unes amigues van anar a visitar-la. Li portaven herbes fumívoles d'altres terres del planeta i del no planeta. Hi anaven, és clar, amb al intenció de fer mal. O no serien bruixes, sinó Tanganikes, posem per cas.

Van esperar que la tarda es tornés de color sépia (color d'èxtasi per a una bruixa i que li provoca un zel instantani) per invocar el bruixot del Còdol, el de la gran cosa incorporada. Uhm...

La no-Bruna, en veure'l, va caure de la cadira corcada on seia fumant i traient fum per les orellles, els orificis nasals, la boca i l'ull del cul. Aquell ésser la va afectar!

Les altres reien mofetes i burletes mentre la bruixa i el bruixot feien de tot i amb exageració al catre enmig d'un núvol de pols i àcars de mil espècies que patien la moguda colossal inesperada. Els matalassos van quedar plans com un segell quan la parella va haver acabat. Aleshores ell es va esvanir.

Quin panxó de riure no es van fer les altres bruixes!
Com és que a elles el sèpia no les afectava?
Es van treure les disfresses.
Eren bones fades d'aspecte entre Barbie i Heidi. Innocents i sexies, malparidetes i llestes. Amb arts úniques havien enredat el desaparegut fent-li creure que si es tirava aquella boja desgraciada....farien un ménage amb ell digne de recordar quan ets al llit de mort. I mira, no. El resultat era l'esdevenir no-res i això passa quan fertilitzes una bruixa que no es deixa dir el nom que li pertoca. Només en casos així (per donar i per vendre, d'altra banda).

Un cop va haver infantat, després d'una gestació de mil cent onze dies amb dolors horribles en pleniluni, la bruixa va finar. Es va obrir tant que es va dessagnar. La nova criatura era una sirena de font d'aigua amb clor. La van anomenar Clorilde.

Sí senyor.
Havien fet bé la feina.
Tot seguit guaririen la bona gent de les masies...els calien cervells amb ganes de fer negoci (de les ànimes no s'encuidaven)...i encara muntarien el puticlub que mancava en aquella zona.

I conte contat, i aquell local ja està montat.