LA BOIRA

Un relat de: Joana Llor Serra
El despertador del mòbil no perdona, dos quarts de set. L’aturo a palpentes. Es una rutina metòdica, gaire be programada. Ahir, avui, demà, em decep aquesta quotidianitat imposada. L’habitació ha agafat el griso del carrer. Els fanals encara són encesos. Dutxa matinera ineludible. M’enfundo un texà i un jersei de coll alt gris marengo, a Girona els hiverns ens cobreixen amb un fred inhòspit. Les nenes segueixen mandroses el mateix ritual. Res fa presagiar que avui pot ser diferent. Deixo les nenes a l’escola. La boira densa, ofegadora, el cotxe avança amb cura com si anés seguint un joc de pistes i desvetllés un secret a cada pas. De cop el camí fa una recolzada, no val a badar. Serralades que apareixen del no res com a catedrals immòbils. L’Avet sobri, esvelt, elegant, sempre inalterable, reclama el seu lloc privilegiat en l’empit i contrasta amb l’or d’alguns arbres que es comencen a despullar. El massís és descobreix i els cims comencen a ensenyar un birret blanc. Aturo la música, finestres avall, la boira sembla amarar els vidres del vehicle. Segueixo amb un caminar lent, encisada pel moment. Sense avisar, el sol entra poc a poc i encén delicat els colors rovellosos del final de la tardor. El mateix recorregut durant quinze anys, inconstant, variable, seguint-lo a ell, seguint-me a mi.
De sobte, aquella olor de llar de foc que es respira als pobles a l'hivern, convidant a quedar-se a casa. Al final les campanades de l'església que m’anuncien que faig tard

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Joana  Llor Serra

Joana Llor Serra

30 Relats

18 Comentaris

21586 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Vaig nèixer a Barcelona al 1965, des del 1998 visc a Girona, i he de reconèxer que és una ciutat feta a la meva mida. Em recordo de sempre escrivint dietaris, cada etapa de la meva vida sobre un paper. Fa tres anys em vaig separar i vaig entendre que a vegades s’ha de morir per tornar a néixer. Va ser un procés lent i dolorós, però el que jo en aquell moment no sabia és que era una pas necessari per començar un nou camí. Retrobar-se amb un mateix pot fer por, però sens dubte és una feina engrescadora.. I amb aquesta intenció vaig començar a escriure un nou dietari. Descobrir-me ha estat tota una aventura, recuperar la meva vida, les meves filles, els meus paisatges, absolutament tot el que m’envolta se m’apareix amb força i no vull deixar passar aquesta nova perspectiva. Arribo a “relats en català” de la mà del meu amic Lèvingir. I en aquesta web m’he sentit com a peix a l’aigua per què com a aprenent d’escriptor aquí he trobat un espai on poder transcendir i compartir. Aquí trobareu part del meu dietari però també d’altres experiments de narrativa creativa. Gràcies els que us atureu i em llegiu, els que opineu i als que no ho feu. M'agraden les crítiques per què sens dubte és la única manera de millorar. En qualsevol cas per a mi ja és un plaer i un privilegi, compartir aquest espai amb vosaltres.