Kevin Carter

“Es la foto més important de la meva carrera però no estic orgullós d’ella, no vull ni veure-la. La odio. Encara estic penedit de no haver ajudat a la nena”. Amb aquestes paraules el fotògraf Kevin Carter va intentar segellar al 1993 una polèmica que li va acompanyar des de que va guanyar el Premi Pulitzer amb aquella instantània. En ella podem veure a una nena sudanesa gairebé a punt de morir d’inanició mentre un voltor espera darrera seu. Algunes persones van veure una mena de metàfora del món actual. La nena simbolitzaria el tercer món, amb els endèmics problemes de fam i pobresa; el voltor constituiria la representació del capitalisme més salvatge i el propi fotògraf seria la societat occidental, insensible i indiferent a aquesta situació.

Després de que aquella fotografia donés la volta el món i, neguitós per les dosis de demagògia i de crítiques que va rebre per no haver ajudat a la nena i també per la culpa, la mort d’un amic i el consum de drogues, Kevin Carter va decidir treure’s la vida. Tenia 34 anys.

Aquesta història sempre serveix de rerefons per debatre sobre l’actuació dels fotògrafs en els conflictes bèlics o en les catàstrofes naturals. Resulta complicat posicionar-se en aquest tema perquè els interessos d’uns i altres ni sempre són coincidents, ni sempre és un joc de guanyadors-perdedors. És clar que els fotoperiodistes viuen de la seva feina i que el dolor aliè té l’estranya virtut de ser fotogènic. Una passejada per l’exposició World Press Photo ens dóna la idea de que els premis en fotografia no els guanyen normalment imatges subscrites a la felicitat, sinó ben al contrari. La misèria, el conflicte, la guerra, els terratrèmols i tot el que és objectivament negatiu, omplen la retina d’un profund malestar però també d’una bellesa fotogràfica que no podem negar, per molta demagògia amb què dotem el nostre discurs de salvapàtries amb carnet d’altruistes universals. També m’agradaria manifestar que, especialment en les guerres i allà on les administracions es desentenen dels més desfavorits, és on més falta fa una càmera. Les víctimes de les injustícies desitgen en molts casos que arribi la premsa per denunciar la situació, perquè l’opinió pública internacional ho sàpiga, per no sentir-se sols en un món que practica la sobreinformació com a mètode més eficaç per, precisament, evitar que arribi la informació més important al ciutadà.

I, sí, als detractors de les fotografies impactants els diria que, com a totes les professions, també hi ha mercenaris del fotoperiodisme. Però convertir l’anècdota en categoria és l’esport nacional i no ens hauríem deixar emportar per la crítica fàcil. A partir d’aquest punt, hauria de ser clau la responsabilitat ètica dels mitjans per publicar o no fotografies que puguin ferir la sensibilitat de la família d’una víctima del terrorisme, d’un accident de trànsit o d’una catàstrofe natural. Però no sempre el límit entre el dret a la informació i el dret a la intimitat està perfectament dibuixat en les ments del periodistes i de l’audiència.