Joventut

Un relat de: Bufanuvols

I aleshores ha dit:
-Dadle de ostias al mierda ese!
I l'altre:
-Va, furulando, que aquí mandan los caubois!
I tots han fet un crit que encara m'ha tornat més follament gai
I he començat a córrer embogit pel parc. Els caubois o "cowboys", com ells es denominen, han iniciat una persecució feroç. Jo m'estava petant el cul (expressió col·loquial que defineix la situació perfectament) i cada gambada era més costosa. Un dolor fortíssim a l'estómac m'ha envaït. Jo sabia que si parava, aquella banda de delinqüents juvenils amb sabatilles Nike i roba "alternativa" em prendria i em torturaria.
Tot ha començat quan els he vist, allí tots asseguts al banc (bé, asseguts n'hi havia tres i els altres estaven rodejant-los) i no he pogut evitar quedar-me mirant-los. Un portava un mocador blanc que sa mare havia netejat amb lleixiu i tenia taques de color rosa, un altre duia una bossa del restaurant xinès amb cervesa calenta i en repartia pels companys, una de molt grotesca prenia el tanga per darrere del pantaló i se'l treia (estava grossa i la camisa, extremadament ajustada, remarcava unes bosses de lípids insaponificables més bé grans), un jove orellut amb ulleres de pasta ensenyava com fer un porro als més nous del grup (uns xiquets de deu anys amb moltes ganes d'aprendre les coses interessants que fan els majors). Espectacular... Tots els que no feien res, fumaven. Però no com allò de fumar perquè sí; no. Ells (i elles) prenien les cigarretes amb deler entre els llavis carnosos i premien amb força el paper a cada calada. Déu meu, quina gràcia tenien! El més major, que tindria disset anys, portava una camisa en la que posava: "Orgulloso de ser español" (sí, existeixen aquest tipus de camises i sí, també n'hi ha gallòfols que les porten; però, abans que res, respecte, eh?). Aquest xic tan templat (a ulls de la seua àvia, que la mare crec que es va espantar en veure'l sortir del seu úter i des d'aleshores -conten- no el respecta i tampoc l'estima; diuen que el xiquet no va plorar, però ella sí, i encara dura...). Ai las! La història, que me n'havia oblidat... A veure... Sí, allí. Jo portava l'mp3 i un pentinat nou (és que tornava de tallar-me el pèl) i ells portaven al damunt un aspecte patètic i totalment perdut als mars del mal gust; a més de que no n'hi havia un que se'n sortís de la lletjor comuna en tots ells; era una cosa indestriable: quan en veia un de lleig un altre li prenia el lloc en la classificació... Al final he pensat que tots provenien d'un mateix avantpassat que, a la vegada, provenia d'un homo antecessor que va sorgir de la unió d'una marmota i un lluç. Dèries... Collons, la història! A veure... Sí, allí. Jo portava l'mp3 i un home, a Madrid, pujava al tren a l'estació d'Atotxa (és veritat). Quan me'ls he vist allí a tots no se m'ha ocorregut cap altra proesa mental que treure el telèfon mòbil i immortalitzar l'escena en un vídeo. Quan he premut el botó no he pogut evitar una rialleta maliciosa i he pensat que sóc molt, molt roí (mesquí, miserablement mauvaise). Ells se m'han quedat mirant i jo, cada vegada que deien alguna cosa, m'excitava més i més i el meu riure primerenc ha esdevingut un crit boig que he preferit no expressar en veu alta.
-Tu, mecauen tus muertos xe!
-La madre que...! Que te rebiento el móbil xe!
-Jai con el gilón este xe!
-Qué miras tu, qué miras xe! Ostia!
I quan a un se li ha caigut el cigarret sobre la camisa i se l'ha foradada... Quin descollonament!
-Mecauen tus muertos!
I així, cada vegada ampliant el seu extens vocabulari amb paraules com ara (utilitzaré eufemismes): traït per la núvia o muller, (en castellà) estat de la larva anterior a la formació de la papallona i també fill d'una dona que treballa en la gestió pública de relacions intra-personals. Aleshores se'ls han acabat les expressions malsonants i ha sigut quan el cap, que estava gros i no podia córrer, ha dit que se'm donés mort. No m'han pogut seguir més de vint metres puix el fum del tabac els ha fet tossir greument i han hagut de parar. Com diria qualsevol dels avis del sindicat: Com està la joventut "hui en dia".
Sí, pense el mateix, uns se passen la vesprada fen-se porros i els altres (bé, jo), només ens els fem el cap de setmana.

Comentaris

  • Bufanuvols[Ofensiu]
    ginebre | 02-02-2007

    Aquest relat és boníssim! És genial. Viu!
    Fas un retrat de la realitat en forma de monòleg que és boníssim... la forma com t'en vas per les branques i tornes al tema i el floreixes i acoloreixes, amb una ironia boníssima!!!
    Estic meravellada! escrius molt molt bé, fent que ens quedem pillats i no poguem deixar-lo anar fins al final.
    Molt irònic, amb la visió de l'avi i la frase final.
    Molt bé!

  • Ostres... que bo...[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-12-2006 | Valoració: 10

    Sóc professor i conec aquest món de les immadureses adolescents en què hom s'ajunta a la primera banda que li ofereix un lloc al món. I així molts acaben en grups de descerebrats com el que descrius.
    M'encanten els diàlegs; com els aconsegueixes, de quina manera descrius els gests dels individus, amb quina gràcia i ironia.
    Aquest relat és una altra joia que s'hauria de llegir més gent.
    Felicitats.