Joventut. (part II: Cómo la funde el Míguel!)

Braouuuuuuum!
Braum!
Clatx clatx clatx!
Braooouuuuuuummm!

El dia era clar, la meua ment obscura i la seua moto una merda. Així i tot, el dia havia sigut roí, jo m'ho passava d'allò més bé i la "Metales" acompanyava el jove en un frenètic viatge de vint metres a quaranta per hora per l'avinguda de la Generalitat. Ja us imaginareu vosaltres mateixos per què li diuen la "Metales" (que són cowboys, però no deixen de ser animals humans amb els instints més bàsics; tot i que les seues afeccions són d'allò més -diguem-ne- culturals). Jo estava assegut en un banc del parc, davant del seu lloc de reunió, esperant a que el meu germà sortís de les classes de ballet. No vaig tractar d'amagar el meu rostre, encara sabent de l'última trobada que vam tindre (són massa capsots com per recordar-se'n d'una cosa no relacionada amb alguna lletra de les cançons del regueton; comprendreu aleshores això de la seua extensió de vocabulari que inclou paraules i -sé que sembla massa sofisticat, però també- oracions ,que en comptades ocasions poden tenir una proposició subordinada). Va ser fa dues setmanes i recorde a la perfecció la conversa. Primer, abans que ell arribés, el comentari era general:
-Cómo la funde el Míguel!
Després, alguns es mostraven a favor de la seua relació amb la xica que l'acompanyava, altres en contra, i els demés discutien sobre si cabrien cinc en un cotxe de quatre places que tenia el Cristales; és clar, per poder anar a Piràmide el dissabte.
-joer, chacho, cómo está la jamba del Míguel
-Ja, ja ja ja- em va repugnar aquell riure obsessiu i lúbric
-Sí jou, jou, jou- la bellesa del tanga reia com ho faria un hipopòtam en estat de zel mentre una serp verinosa se li ha posat pel nas i un caçador furtiu li fa pessigolles alhora que un altre li recita una poesia de Jorge Manrique.
-Eh, capullo, pásame la bisha esa del deso- no sé a què es referia amb aquest intent d'imitació de l'accent andalús, però em va parèixer patètic que, demés de no utilitzar la llengua de la seua terra, tractés de balbucejar en un dialecte del castellà (sense saber, tampoc, parlar-lo)
-Cal que lo cojas tu, subnormal- Hala! Festa!
-La madre que... Xe... Mecauen tuj muertoj xe!
I va arribar el Míguel amb la xicona i totes les búfales-gambes que conformaven el sector femení de la colla (o peña, com dirien ells) van anar a rodejar-lo; els senyors de lletres es van dirigir a la moto. El posseïdor de l'aparell va oblidar la seua amiga, que va caure del vehicle i tots van riure folls en un estat de xoc incomprensible; mentrestant la pobra xica maldava per posar-se dreta (em va donar pena).
-Mirad, el jambo se nos ha hecho mayor -sorprenent, una frase amb un derivat de la paraula francesa jambe, que és cama. Té sentit en el cas que apliquem aquest terme a la situació del jove car ell és un dels pilars de la banda dels cowboys.
I van proferir un crit que emulava un jajaja . Com diria un amic meu que un dia va morir en un atac de riure en veure'ls a tots en una manifestació que van organitzar davant de l'ajuntament (si és que són rebels, i tot) per defensar el seu dret a fer botelló a les dotze del migdia i a una foguera al mig de la plaça del mercat i carreres de cotxes després amb xiques despullades mentre un gos lladra l'himne del Madrid a ... I més coses, no us penseu, que ells són molt revolucionaris... Ah sí: el meu amic diria: Uuurghh!
Jo els observava com el científic que observa els rituals d'aparellament dels orangutans, però sense títol universitari. D'ells es podria fer, no dic un llibre, però sí un relat breu. No perdré lletres per descriure a cap d'ells (bé, si aquesta història agrada, puc dedicar una tercera part a immortalitzar-los en una fulla de Word).
Quan han deixat de mirar i admirar la motocicleta de 49 centímetres cúbics, han tornat a seure tots al banc; Míguel ha recolzat la "Metales" en l'aparell i ha començat a tocar-la i, bé, ja m'enteneu. Als companys els corcava una enveja maliciosa car les seues acompanyants, obviant la patent deixadesa del seu físic, vestien de la forma més desfavorable possible (com si pensessin: a veure què em pose hui per obtenir una imatge encara més dramàtica que la d'ahir). Això és, que si tenien un pèl lleig: se'l deixaven llarg, si tenien un cul gros i deforme: es posaven pantalons ajustats per remarcar-lo, si tenien els pits petits: una camisa amb el nombre 69 es cenyia al cos tapiat... i un llarg etcètera. En canvi, ells intentaven portar la camisa amb un rètol més desgraciat... no parlaré d'això (ara). El cas és que han acabat enfadant-se i se n'han anat i el Míguel, que és molt sabut ha portat el seu regalet de Nadal al banc i ha continuat amb la feina. En això ha arribat el meu germà -que no ha tingut la subtil idea de canviar-se de sabates ni de roba- i hem anat jo, ell i la faldeta aquesta tan graciosa que li va comprar l'àvia en saber que el seu futur professional estava encaminat a la dansa clàssica... No va pensar que els xics porten uns pantalonets i, és clar: Ja que li ho hem comprat, que ho utilitze, el xiquet.