Jo mateixa

Aquell moment vaig descobrir-me, vaig poder conèixer la meva pura essència. Em sentia dèbil,sola, incapaç de moure una sola part de mi mateixa.

Feia fred.
Sentia por, des del sentit més pur de la paraula.
Pànic a perdre tantes coses...

La música em va acompanyar durant tot el viatge, les paraules que m'arribaven em consolaven, em tranquilitzaven i a la vegada m'entristien.

En un sol minut va aparèixer a la pantalla de la ment; la meva història, les meves petites coses del dia a dia que ni recordava, la meva gent que mai fins llavors havien estat els protagonistes. Sentia les olors més penetrants, formant part de mi.

De cop em sentia lliure, amb força, capaç de tot. La por i la soledat s'havien quedat a terra abans de que l'avió comencés a arrencar. Era el moment més solitari que mai havia viscut, no me n'adonava, estava completament cega.

Records. Venen imatges, cançons, olors que em recorden l'enyor de la gent, de la vida que mai tornarà a ser la mateixa, d'un passat que no m'agradava com estava formulat, caòtic, però en el qual m'hi sentia segura......simplement no era nou.

Cada pas es un repte, un fet a explicar, una novetat...cada dia m'afronto a alguna cosa que em fa por...El "no puc" no existeix quan estàs en un altre païs, o això és el que tothom vol creure quan et veu marxar...

Veure'm marxar, per esperar que torni, que res sigui extrany...