Algun dia

Impotent es la paraula que em be al cap quan escolto les teves cançons, els teus versos, durs, sincers i plens de dolor.
Versos que en el fons comprenc i encara que es difícil llegir-los, m'emociono quan veig que lliutes, tot i així lluites.

És dificil ser empàtic en aquests casos, tres anys estudiant aquesta paraula, per no saber posar-la en pràctica, per no ser capaç de saber què pots necessitar, com et puc ajudar.

Ets forta, i ser de veritat que tot aquest caos mental en el que et trobes, que aquesta sensació d'egoïsme que et dones a tu mateixa, que aquesta falta d'il·lusió que et priva de somiar, algun dia, no ser quin, es suavitzaràn, i tornaràs a mostrar-nos el teu somriure.

Però mentrestant, et vaig seguint de lluny, i intento en petits moments donar-te suport en el que fas, en les situacions en que lliutes per sobre dels teus esforços, per sortir del pou.

Aquest pou te llum, sí estàs al fons i no la pots veure.
Has d'escalar tot el pou per poder descobrir el final, i de mica en mica, vas fent passos amunt; un concert, una festa major plena de sopars i balls, unes classes de repas...

De mica en mica vas fent passos, i vas demostrant al món que potser si que estas al fons d'un pou, però que tard o d'hora en sortiràs, veuràs la llum...

Tard o d'hora somiaràs, viuràs, somriuràs, canviaràs, estimaràs, desitjaràs...

Tens dret a ser feliç, i algun dia podràs dir que ho ets.