Ja no pot ser seu

No pot ser sol seu. Sap, des del primer dia que el va conèixer i les seues mirades es van creuar, que ell ja té qui el desperti pels matins amb mil petons, que ja té a algú que l’estima, algú que perd la noció del temps acariciant la seua esquena, algú que li dona les bones nits i algú que guarda tots els seus petons. Però també sap que de vegades fou d’ella, que des de que es van conèixer ella sabia que mai podria ser sol seu però que ha sigut seu, la deixat acariciar-lo, perdre’s als seus petons i la deixada marcada per les seues carícies en cada centímetre de la seva pell. La deixat el seu perfum i el record de les nits prohibides que van viure. Ambdós saben que alguna cosa els uneix, que sempre han intentat evitar-ho però que duen les ganes de perdre’s l’un dins de l’altre tatuades a dintre, ben amagades, però que surten només creuarles seus mirades.

I ara fa temps que no es troben, i si ho fan s’ignoren encara que ella no entén perquè. Ella el desitja, sap que no deu fer-ho perquè ell no és seu però no pot evitar-ho. El recorda i el desitja com ho feia durant aquell temps on el mirava de lluny i es resignava a pensar que mai seria seu. Ara el desitja d’aquella manera però pensant: Si ja fou meu, perquè no ser-ho altra vegada? Ho té clar, l’estima, encara que no sap de quina manera , nomes sap que vol perdre’s als seus ulls i que les seus carícies siguin l’únic llençol que l’abrigui les nits fredes de l’hivern.

Pot ser algun dia...